La madalena de Proust....

Diuen els que hi entenen que A la recerca del temps perdut de Marcel Proust és una de les millors novel·les de la història. O si més no del segle XX. A la facultat quan feia Filologia Italiana sempre ens citaven l'episodi de la madalena. Resulta que el protagonista de l'obra suca una madalena en el tè de bon matí i la flaire que en surt el transporta a fer un exercici de reminiscència i d'interpretació del passat. A partir de la madalena neix tot, vaja. He pensat en la madalena i no precisament amb la de Proust quan he rebut la visita dels meus nebots avui a casa. Tenen, perquè m'entengueu, un i tres anys. No sé si Proust hi va pensar mai quan escrivia la seva obra culminant, però a banda que una madalena et porti al passat també pot arribar a embrutar, i molt!, el terra. La qüestió és que donar de berenar una madalena a un nen d'un any significa que es pugui esquinçar, partir i trencar amb tots els trossets que puguis arribar a imaginar. Centenars...o no: milers! I la casa, neta de feia poquet, es torna a embrutar....és a dir que com si de la novel·la de Proust es tractés , es fa un salt enrere i torna a quedar la casa igual com estava abans de netejar-la. Però bé, en el fons suposo que no passa res. Es neteja i punt. No sé si Proust tenia nebots, ho desconec. Però n'estic convençut que si haguessin anat a berenar algun dia i hagués vist com una madalena s'esmicolava en mil trossets la història de la literatura universal hauria canviat. Ja no parlaríem de la madalena de Proust: possiblement ho faríem del croissant, de la galeta o del brioix. Però de la madalena no.....segur que no.....