Dimarts i 13

Avui fa 8 anys que el Carles Sabater callava per sempre. Després d'un concert a Vilafranca del Penedès una aturada cardio-respiratòria acabava amb la vida del genial cantant de Sau. Recordo perfectament el moment en el qual vaig sentir la notícia a Catalunya Informació. Parlaven d'ell en passat i després de pensar-hi tres segons vaig caure-hi, al mateix instant que em queia una llàgrima. S'ha mort, s'ha acabat. També s'ha acabat Sau. Amb la mort del grup s'acabava el fenomen que als anys 90 s'havia batejat com a "rock català" i que no se sap ben bé perquè es va convertir durant 4 o 5 anys en un autèntic moviment de masses i de maldecaps pels nostres pares que ens havien de portar amunt i avall del país seguint els concerts. Però aquell 13 de febrer es va acabar de socarrel a Vilafranca del Penedès. 8 anys després, el mateix dia i també a Vilafranca del Penedès, s'ha acabat un altre fenomen. El Barça d'Eto'o s'ha acabat. Les explosives declaracions del davanter camerunès, genial futbolista i genial bocamoll, indiquen una cosa ben clara: no hi ha marxa enrera. Els motius els sabrem ben aviat: però no hi ha marxa enrera. S'ha acabat la bassa d'oli amb què s'havia convertit el barcelonisme les darreres temporades. S'ha acabat el fenomen Eto'o. El temps ens dirà com acaba tot plegat. Del Carles ens queden les seves cançons. De l'Eto'o al record ens queden els seus gols. Però l'Eto'o ha estat molt més afortunat que el Carles: tot i que a Vilafranca ha mort com a jugador del Barça....segueix respirant.