De periodisme...

Dissabte ens vam llevar amb la mort de Jesús Rollán, exporter de waterpolo. Aquesta persona tenia problemes personals amb les drogues i des de feia mesos seguia un tractament, fins que va decidir acabar amb la seva vida. Ara bé, els mitjans de comunicació, de vegades, caldria que fossim una mica autocrítics a l'hora d'explicar o il.lustrar les notícies. Cal emetre imatges del terra tacat de sang, on se suposa que va anar a parar aquest noi després de tirar-se pel buit? Calen titulars com "Se suicida Jesús Rollán"? Cal destacar més els problemes personals que ha tingut que el seu palmarès esportiu? Evidentment hi ha una cosa que a les facultats de periodisme no podran mai explicar i que no és una altra que tenir o no tenir sentit comú. Sovint en el món del periodisme es proclama que una imatge val més que mil paraules. Depèn de quins casos, òbviament. A mi no em calen taques de sang per estar-ne segur que una persona s'ha tret la vida, ni tampoc em calen veure braços i cames mutilats per saber que hi ha hagut un atemptat. A la redacció parlant de com alguns mitjans havien enfocat la notícia del Rollán ens va venir a la ment una portada d'El Periódico després que ETA hagués assassinat un guàrdia urbà a Barcelona fa uns anys. La portada mostrava, amb tota la seva crueltat, el cos ple de sang i tirotejat del guàrdia amb un titular que deia: "Així mata ETA". El fet de voler posar, encara més, en l'ull de l'huracà la banda terrorista amb una portada així implicava dues coses: que el lector sentís encara més repulsa per ETA, veient la crueltat de l'acte, o que el lector després de sentir repulsa per ETA també la sentís pel director del mitjà. Suposo que també es van decantar per aquesta darrera opció la vídua, fills, familiars i amics de l'assassinat. Canviant de tema avui el TOT GIRA ha rebut un premi per part de la secretaria general de l'esport de la Generalitat de Catalunya. El premi és sobre la cobertura que vam fer quan el Barça va guanyar la lliga de futbol, la temporada passada. Vam currar moltíssim aquells dos dies, consecució i celebració, però va valer la pena. I no pel premi, que també, sinó per les cares de satisfacció que vam fer un cop vam acabar les 12 hores de directe dissabte i les 9 de diumenge. El premi és d'un equip amb el qual convisc cada cap de setmana com si fóssim una família. Des del que més protagonisme hi té, l'Òscar Fernàndez, fins a la resta de l'equip.....Moltes felicitats a tots!!