Avui pot ser un gran dia.....

D'entrada que tota la gent que m'ha hagut d'aguantar els darrers dies em disculpi: són els nervis. És un sentiment que no es pot explicar. Fins i tot ahir a la tarda vaig trobar-me en Ramon Radó i junts vam anar a fer un cafè amb un sol tema al cap: la final de la Champions. Però per fi ja som al dia on, si tot va bé, el Barça guanyarà la segona copa d'Europa de la seva història. Hi ha equip, talent i ganes suficients perquè això sigui així. Recordo perfectament el 20 de maig del 1992, que un ja té una edat. I el que vaig fer les hores prèvies a la final. Jo estudiava 2on de BUP ( sí, jo feia BUP...i què!) i un professor il.luminat de literatura espanyola ens havia posat un examen per l'endemà. Com es pot ser tan desconsiderat?!? A més el 21 de maig del 1992 també havíem d'entregar un dossier de català amb tots els exercicis del curs fets i de 90 pàgines que devia tenir encara calien passar-ne a net unes 60. Si multipliques 90 pàgines per 30 alumnes te'n surten 2700. És obvi que la professora, com si es tractés de l'Estatut, no es llegiria 2700 pàgines de dossiers inacabables. La tàctica emprada: 2 pàgines a net-1 en brut-3 pàgines en net-2 en brut-4 pàgines en net-3 en brut...i així successivament. Èxit total i cap a veure la final. Final d'histèria: de Laudrup, Stòitxov, Koeman, Pagliuca, Vialli, Lombardo i "ais" i "uis". Fins que al minut 112: tocarà Stòitxkov, pararà Bakero i picarà Koeman. I l'èxtasi. I tornem a avui: per què no obrim un cicle? Per què no guanyar-ne una segona, i després una tercera, una quarta.....I així recordar amb nostàlgia, però no tant insistentment, aquest "tocarà Stòitxkov, pararà Bakero i picarà Koeman". La solució: d'aquí unes horetes.....La solució només pot ser tornar de París amb la segona!