La casa de la por

D’entrada el Gran Premi que es fa a Magny Cours és el més complicat de tot el calendari i els accesos són un caos, tant per aire com per terra. Només dir-vos que de París a aquí hi ha prop de 300 quilòmetres. Això en teoria hauria estat el més complicat d’aquest gran premi si no hagués tingut en compte l’hotel on he anat a parar. Digues-li hotel, digues-li casa de la por, digues-li el refugi de Norman Bates, sí el de Psicosi. Mai dels mais m’he trobat amb un servei tan lamentable. I ara no penseu que demano gaires coses: només una habitació amb un llit normal i que el bany estigui net. Els bitxets que hi ha a l’habitació ja em van semblar estranys el primer dia. Amb aquests bitxets he pogut conviure bé ja que tothom ha tingut el seu espai i no ha envaït el de l’altre. Que la tovallola del bany no hagi estat canviada cap dia tampoc és dramàtic ja que l’estens i t’espaviles. I si a l’esmorzar l’amo de l’hotel et persegueix per recriminar-te que li tornis un dels dos croissants que has agafat acabes pensant que ho fa pel teu bé i prou. Però el que no em podia imaginar és el que ha passat aquesta matinada. Uns cops a la porta m’han sobresaltat i després que hagin parat ha aparegut de cop l’amo de l’hotel a la meva habitació! Ha obert la porta d’una patada i m’ha amenaçat amb crits, com si l’esperit de Norman Bates l’hagués posseït. Sense entendre cap motiu de la seva actuació i després de fer-lo fora de l’habitació he hagut de preparar una barricada amb la maleta i una cadira per impedir que aquest sonat no provés d’entrar un altre cop. Ja que sóc a França he fet el meu particular homenatge a Víctor Hugo i els seus Miserables. El que mai m’hauria pensat, però, és que aquell hotelet de carretera era el refugi de l’alter ego del protagonista de la pel.lícula que més por m’ha fet en tota la història.