Hola i adéu

Després d'uns dies a casa ha tocat fer, de nou, les maletes i marxar. Ara ja sóc a Bahrain, una petita illa al Golf Pèrsic, molt a prop d'Aràbia Saudita. Fa calor, esclar. I vent, molt de vent. La veritat és que som en un país, de fet és un regne, bastant lleig. És desèrtic però res d'imaginar el típic desert de les pel.lícules. Aquí està pelat, ple de gaseoductes i pous de petroli. És per això que tenen tanta pasta aquesta gent. Els dies que vaig passar a casa em van servir per poder tenir uns dies de descans, estar amb l'Anna, veure la gent que feia temps que no veia, esperar que m'arribés la maleta de Malàisia, que em va trigar 5 dies a fer-ho, i per rebre males notícies. D'entrada dimarts el funeral de l'àvia d'un dels meus millors amics, en Jordi. I diumenge la gran patacada. Una trucada de l'Oriol Burgada em donava una d'aquelles notícies que mai vols rebre. L'Anna Palà havia mort. A la tele han trepijat merda, vaig pensar. Primer en Bis fa menys d'un any i ara l'Anna. Que cruel. Hola guapo, sempre em deia, ja saps la setmana que ve quan vindràs i quan no? És el que em preguntava cada setmana quan compaginava la feina a Televisió de Mataró i a Catalunya Ràdio. Al final quan li vaig comunicar que havia de plegar de la tele perquè no donava l'abast se'n va alegrar. No perquè plegués sinó perquè tenia davant una excel.lent oportunitat. Tenia mala llet ella. Però deia les coses a la cara i tal com eren. Jo sempre explicava que no havia tingut enganxades amb ella, potser perquè els dos érem una mica bordes per la majoria de les persones. Però els dos sabíem que més que bordes érem àcids i de vegades la gent no ho entén. Jo tampoc entenc, tot i que em vagi fent gran, que la gent es mori als 40 anys. No ho entenc ni ho entendré mai.