dilluns, d’abril 14, 2008

Una nit a urgències

Ja se sap que les mares són patidores de mena i d'entrada cal aclarir que estic bé mare, que no em passa res. Però que he passat tres hores aquesta passada matinada a urgències és ben cert. Jo de petit era mig sord, però sord d'aquells que no senten gairebé res, i després d'allò i d'una operació quan era ben menut les meves orelles sempre han patit. I per això he anat a Urgències: l'orella dreta m'ha fet la guitza per culpa d'un cotófluix mal posat que, el molt puta, ha decidit quedar-se a viure a dins meu. Què hi feia un cotófluix a dins de la meva orella és una altra història que ara no ve al cas. No m'agrada anar a Urgències i, de fet, a l'hospital de Mataró encara no hi havia posat els peus. Però el cotófluix em tocava els nassos, quèvoleuqueusdigui. Aixi que em presento a Urgències tot sortint de la feina a la una de la matinada. No hi ha massa moviment i penso que no em tocarà esperar massa. Com que he sortit de la feina tot just fa una estona no porto a sobre la targeta de la seguretat social, la qual cosa provoca una cara de pòquer a l'administratiu que m'atén. Ell em diu que segui i que ja m'avisaran. Reitero que veig la sala d'espera mig buida i que esperançat penso que a les dues , amb una mica de sort, seré a casa. Fullejant un diari veig que entra una dona aparentment alterada i explica que la seva mare s'està ofegant i jo penso que aquesta dona si realment s'ofega ha de passar davant meu. I així és, que per això la seva és una urgència més urgent que la meva i som a Urgències. També cal que al cap d'una altra estoneta entrin uns pares amb un nen que té un quadre febril, segons diuen. Però aquest nen més que febre el que té és un atac d'hiperactivitat a les dues de la matinada així que penso que pel bé comú dels que som allà també caldria que passés al davant. I així és. Mentre segueixo esperant se'm dirigeix un homenet encorbat que em demana si li puc treure un cafè de la màquina. Després d'un llarg interrogatori dedueixo que vol un cafè descafeinat amb una mica de sucre. Penso que per passar el temps també estaria bé desafiar la màquina i treure'm un tallat. És dolent, esclar, però que esperaves Oriol...Mentre m'acabo el tallat hi ha una dona que entra amb un trau al cap i penso que aquesta dona hauria de ser cosida immediatament. Després d'uns minuts rajant sang pel cap, i quan ja estava a punt, tot i la meva aprensió, de cosir-la jo mateix, la fan entrar cap a dins. Ja són quarts de tres tocats i penso que a aquest pas no entraré mai. Estic visquent un col.lapse d'aquells que expliquen a les notícies? De nou s'obre la porta i entren uns pares amb una nena. Penso que aquesta nena hauria d'estar dormint i aposto interiorment que, evidentment, també passarà al davant. No m'equivoco. Veig que constantment entra i surt gent d'una porta on a dalt hi ha un cartell on posa "Accés restringit". I penso que de restringit restringit no en té res. Quan ja estic desesperat i a punt de marxar cap a casa sento el meu nom a través de la megafonia, com si fos el Camp Nou, i em diuen que me'n vagi al box 2. Corrents me n'hi vaig i allà m'espero durant vint minuts més fins que apareix una doctora que em fa tot un interrogatori mèdic. Li explico el meu problema de l'orella i ella s'entossudeix a mirar-me les pulsacions i prendre'm la temperatura. Estic a 35 graus i mig i penso que a Austràlia feia més calor. De pulsacions i de ritme cardíac em diu que estic perfectament, i jo me n'alegro, però m'interessa bàsicament la meva orella dreta. Ella mira i remira i, al·leluia!, troba l'objecte estrany! Diu que haurà d'avisar un cirurgià i jo em pregunto si m'obriran l'orella en canal. Llavors s'obre la porta i entra un paiu de gairebé dos metres i molt gros. I penso que aquest paiu em farà mal. Però no me'n fa i aconsegueix amb un moviment perfecte arrancar l'objecte estrany que vivia dins de la meva orella. Per fi em sento alliberat i ara toca fer l'informe. Deu minuts més esperant l'informe que, lògicament, no entendré perquè ja se sap que la lletra que fan els metges és complicada i la que fan els metges a les quatre de la matinada encara ho és més. Em donen l'informe i unes receptes amb antibiòtics per si em fa mal l'orella. I jo penso que l'únic mal que em farà l'orella serà sentir el niaaaaaaaaaaaaaaau niaaaaaaaaaaaaau dels monoplaces a Montmeló. Llavors també penso que la gent es tapa les orelles quan passen els cotxes als circuits i jo em quedo tan ample. I crec que m'estic quedant una mica sord encara que ja no tingui aquest element estrany dins de la meva pobra orella dreta i pugui finalment arribar a casa a quarts de cinc de la matinada i intentar dormir unes hores perquè l'endemà he d'anar al circuit perquè els equips volen provar coses noves de cara al Gran Premi de Montmeló que em farà pensar que he estat més de tres hores a unes Urgències que en teoria no estaven col.lapsades però que sí que tenien uns nens amb febre, una dona que s'ofegava, una altra amb un trau al cap i un noi amb un cotófluix dins l'orella.

2 Comments:

At 11:33 p. m., Anonymous Anònim said...

Molt bona, l'explicació de l'escenari. Espero que estiguis millor de l'orella.

 
At 8:49 p. m., Anonymous Vanessa said...

Bonissim!!! no hi ha res millor per un hipocondríac que a més odia els hospitals que anar a perdre la nit a urgències!

Però jo vull saber la història sencera de l'objecte estrany dins l'orella.....

Vanessa.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home

Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones