Una història real....

Barcelona, Rambles. Espero l'Anna ja que hem quedat per dinar. Arribo abans que ella i m'assec en una cadira. Intenten netejar-me les sabates però l'home que s'hi dedica, al veure les meves bambes, desisteix ràpidament. Ja són quarts de dues: passen els minuts i em segueixo esperant. De cop esdevindrà tot. Veig com arriba una noia d'uns vint anys i per la cara que fa sembla trista. Mira amunt i avall i no troba la persona que sembla que està buscant. Neguitosa observa el seu rellotge. Al cap de tres minuts arriba un noi. Sembla tranquil, però aquesta tranquil·litat li durarà poc. Parlen, aparentment, de manera normal. Jo mentrestant analitzo el que passa. La conversa puja de to fins que la noia li fot una bofetada al mig de la galta dreta que ressona fins al monument a Colom. Que bèstia! La bofetada ha estat enorme, d'una execució perfecta: de pel·lícula. És una bofetada tan gran com la que ha rebut aquests dies el govern català de la mà del seu president. El noi se'n va, clar. Marxa corrents i indignat mentre la gent l'assenyala. És el personatge més observat de les Rambles, molt més que les estàtues humanes, els trilers o les prostitutes. I la noia? Fa cara de desconcertada. És com si aquella mà que fa uns segons s'ha disparat no fos la seva. Ara plora i se'n va Rambles amunt cap a Plaça Catalunya. El noi abans ha seguit justament el camí contrari i al cap d'uns metres s'ha desviat cap a un carrer. A ell ja no el veig. A ella sí. Segueix caminant, ara ho fa amb les mans a la cara perquè deu estar plorant. Què els ha passat? Què s'han dit perquè passés això? La noia gira cua i torna cap al lloc dels fets. Busca el noi, n'estic segur. Es para a uns deu metres de mi i mira cap a totes direccions per veure si el troba. Però no el trobarà pas. Sento que he de fer alguna cosa i intervinc. M'aixeco i li dic "escolta, busques el noi que estava amb tu?" ( evidentment no goso dir-li si busca el noi que acaba d'agredir). Em diu que sí i se'm posa a plorar. Li contesto que corri, que baixi Rambles avall i es desvïi al segon carrer a l'esquerra que si va per feina encara el trobarà. Somriu i se'n va corrents. Me n'alegro i penso amb mi mateix que acabo de fer la bona obra del dia. No sé com ha acabat, ni si la noia ha retrobat el noi i han fet les paus o bé li ha clavat una segona i una tercera plantofada. Tampoc sé com acabarà la crisi que hi ha actualment al tripartit, ni si hi haurà més bofetades.