Campions!!!!!!!!!!!!!

Ahir vaig acabar de comprovar la meva passió total pel Barça. Sóc un MTV i santero de tota la vida i tots els qui compleixin amb aquestes dues premises coincidiran amb mi en què la passió desfermada ahir només és comparable al 25 de juliol. Ahir Eto'o va ser "el Bequetero", Belletti "l'escapada a Negra Nit", Valdés "la tabalada" i la resta de l'equip "la ruixada". La final i totes les hores prèvies es van assemblar un munt al preludi del millor dia de la nostra festa major amb només una diferència: el 25 de juliol més o menys té un guió preestablert i ahir aquest guió tenia un desenllaç imprevisible. Tot estava preparat per veure-ho des d'un indret emblemàtic: l'antic Parc Central de Mataró. I va començar la final. I els 3500 mataronins que érem allà vam patir. I vam xisclar pel gol de Giuly. I ens vam indignar perquè l'anulaven. I ens vam quedar de pedra amb el gol de Campbell. I vam resar a Santa Juliana i Santa Sempronianna perquè aquesta copa no es podia escapar. I a la mitja part vam fer la mateixa cara que faríem el 25 de juliol si fallés alguna cosa. I a la segona part l'entrada d'Iniesta ens va fer encarar el futur amb optimisme. I ens vam menjar les ungles. I vam patir. I ens vam preguntar que com era que els minuts corrien tan ràpids ( i tan lents que havien corregut els dies abans...). I vam veure a Eto'o agafar una assistència de Larson. I vam veure'l marcar. I vam cridar com bojos. I el Barça va seguir atacant. I Belletti va córrer per la banda. I més d'un va pensar que on anava. I va esclatar l'eufòria. I la gent va plorar i es va abraçar. I es va acabar amb un somriure als llavis. I vam veure com Puyol aixecava la Copa d'Europa. I vam ser inmensament feliços. Calcat, igual, genial: com si fos el 25 de juliol.....