La mort

Un amic m'acaba de comentar que un company del seu equip d'handbol s'ha matat en un accident de cotxe. 20 i pocs anys i una vida per davant. No toca morir-se tan jove. No és just. A mesura que passen els anys persones properes van desapareixent. Segons el guió previst ( un guió imperfecte i ple d'errades) els primers a dir adéu són els avis, després els tocarà als pares, amics i posteriorment qui sap a qui. Però als 20 anys no. Als 20 anys no toca. Aquesta mort m'ha fet pensar en gent de la meva edat que ha anat desapareixent. Recordo el cas de l'Helena quan anàvem a l'Institut. Una noia plena de salut, que ni fumava, ni bevia, ni cometia excessos i que de la nit al dia va marxar per una malaltia que ningú va entendre. Farà 3 o 4 anys també va marxar en Bernat. Bomber de professió, la mort se'l va trobar fent una de les coses que més li agradaven: esquiar. Tots dos eren molt joves i tenien una vida per viure. Però per puta desgràcia no hi van ser a temps. En d'altres cultures la mort se celebra com un pas més cap a una vida millor. Nosaltres no hi estem acostumats. Per sort o per desgràcia quan passen fets així no ens hi acostumarem mai.