divendres, de novembre 25, 2005

Un any.....

Avui. Ara, d'aquí unes horetes, farà un any. Un any just d'ençà d'un dels moments que més por he passat en tota la meva vida ( i que espero que no es torni a repetir mai més). Un any que jo anava tranquil·lament per les Rambles de Barcelona i em vaig trobar en una situació horrorosa que molts dels lectors ja deuen conèixer. Pels que no saben de què va tot això....aquí us deixo la història ( ja us aviso que és llarga):

Dimecres 24 de novembre del 2004. Barcelona. Futbol. Lliga de Campions. Barça 1- Celtic de Glasgow 1. Pare, no torno amb tu cap a Mataró, em quedo a Barcelona que he quedat amb uns companys de la ràdio per anar a prendre alguna cosa. Cervesa, ambient escocès, Plaça Reial, la gent comença a marxar i es fa tard. Tinc dues alternatives: agafar l'últim bus nocturn que em porta a Mataró, perquè ja són prop de les 3 del matí, o esperar el primer tren. Ja només som dos els que quedem de festa però ell em jura i perjura que s'espera amb mi fins les 6 del matí fins que agafi el tren. Al cap de 30 minuts ell ja no hi és. S'ha escapolit i ben escapolit en busca d'un pla alternatiu ( aquest ell ja sap qui és i m'ha demanat perdó mil cops, però això no es fa!). Són les 4 tocades i què caram faig jo sol a la Plaça Reial si no és enfilar Rambles amunt fins Plaça Catalunya i esperar que vingui el tren. Una llarga espera sí, però què hi farem. Fa estona que m'estic pixant però m'aguanto. Plaça Reial amb Rambles: vull agafar el taxi que hi ha. Dic "el taxi" perquè és l'únic que veig i una colla de guiris i jo ens el disputem. Finalment el taxista opta per pujar-los a ells, segur que els cobra 30 eurus, i deixar-me a mi a l'estacada. Ja és el segon cop en una nit que em deixen penjat...i espera't! Tinc son, estic cansat, tinc fred i vull arribar a casa. Pujo Rambles amunt. No, no vull coca! No vull llaunes de cervesa i no vull res del que m'ofereixen. Només vull arribar a casa. M'estic pixant de nou però tots els bars estan tancats. Ara sí: veig el carrer Tallers i penso que algun forn, algun lloc dels que sempre tenien vida a tothora quan anava a la facultat, serà obert. I si no com a mal menor, ho sento Senyor Clos, pixaré al carrer. Però és aquest el moment just on passa tot. Només 10 metres arribaré a recórrer carrer endins. Els suficients perquè la llum es faci foscor, perquè per allà no passi ni Déu i perquè hagi anat a parar a la gola del llop. Em toquen a l'espatlla, em giro ( pensant per un moment, innocent de mi, que el meu amic ha tornat!) i em saluda un puny enmig del nas. D'un cop de puny brutal, al cap em ressona tot, m'acaben de destrossar el nas. No entenc res. De fet per no caure ni caic al terra. Com he aguantat aquest cop de puny sense caure al terra si el mateix Tyson s'hauria menjat el ring! De seguida comprovo que si no he caigut al terra és perquè estic contra una paret. En una mena d'impàs entre el carrer i una persiana. És el lloc ideal perquè ningú vegi què passarà. I ningú ho veu, clar, i si ho veuen passen de llarg. Mentre un individu m'aguanta els braços, després del cop de puny que m'han clavat ja ni calia, un altre s'acarnissa amb el meu rostre. Per uns instants penso que s'ha acabat tot. Em vénen al cap records d'anys enrere, de gent, situacions....No sé quan pararan ni si pararan. De fet no durarà gaire, per sort. Però els 2 o 3 minuts es fan eterns. Al final noto que el que m'aguantava aconsegueix endur-se la bossa i l'altre noi fuig corrents al seu darrera. Són lluny de mi i per un segon em poso a córrer darrera seu cridant. Però on vas Oriol? Frena. I així ho faig després de cridar ben alt un fillsdelagranputa que ressona al Tibidabo. No sé què haig de fer. Només sé que em fa mal el nas, que el tinc molt tapat. I quan faig l'acció de voler-me mocar, de cop, em desagno. Començo a rajar sang, molta sang. Miro el meu texà i és vermell, igual que la jaqueta i les bambes. Collons, penso, i ara què faig? Corro fins les Rambles i veig llum a un quiosc. Jo no sé, encara, que tinc la cara destrossada, però els que em veuen sí que ho saben. L'home del quiosc em veu a venir i jo li dic que m'ajudi. No se li acut res més que cridar-me que no m'acosti, que li tacaré la premsa del dia! La mare que el va parir! I què, si taco els diaris! Puc entendre que faci pinta de yonki moribund però això és omissió d'auxili! Per sort s'acosta una noia i em dóna mocadors de paper. El primer que em poso a la cara el deixo xop de sang en un segon i és quan m'acabo d'espantar. Més mocadors mentre la noia avisa la policia amb el seu mòbil ( òstia, clar, m'han robat el meu! i la cartera! les targetes! les ulleres! la ràdioportatil!....). Sirenes i més sirenes i de cop i volta sóc el protagonista de Corrupción en Miami. Tinc dos cotxes de la Policia Nacional i un de la secreta per mi solet. Penso que ja haurien pogut arribar deu minuts abans i evitar l'agressió, però per primer cop en tota la meva vida me n'alegro de la presència policial. Vénen i em pregunten per on han marxat els dolents. Contesto que carrer Tallers endins i els secretes se n'hi van volant. Els altres m'agafen i se m'enduen a l'Hospital. Concretament em duran al CAP de l'Hospital del Mar. Ho sé perque ho posarà als meus informes mèdics no perquè tingui idea, atontat com estic, d'on m'han dut. La infermera de guàrdia que m'atén em mira malament. Abans he hagut de donar les meves dades i se n'han hagut de refiar de mi perque no tinc DNI ni tinc res. La infermera que em mira malament em pregunta que què m'ha passat. Li dic que m'han apallissat i em diu, com si jo fos el delinqüent, que faci el favor de rentar-me la cara, que on vaig així pel món. I jo què sé com collons vaig pel món, penso. Si ni m'he vist! I quan em veig vull plorar i això que encara no ho he fet ni pel dolor ni per la situació. Però ara tinc ganes de plorar i ho faig. Em veig ensangonat, inflat, apallissat, humiliat. Em rento, em posen un cotó al nas, em fan radiografies, quatre tirites, una gasa i al carrer. Em cago en la infermera que m'ha atès i veig que la Policia Nacional encara m'espera fora del CAP. Em diuen que si vull fer denúncia per l'agressió ( jo ja penso que quina: si la física o la moral de l'Hospital del Mar). Anem cap a comissaria i arriba l'hora de fer tot el paperam. Que què carai feia anant sol per aquells varals, que si els he vist, que com eren, que si àrabs o sudamericans. I jo què sé qui eren! Només sé que àrabs no eren però que a partir d'aquí hi ha mil hipòtesis. Tota la comissaria em mira amb cara de solidaritat. Encara rajo sang pel nas i tinc ganes de dormir. Vull arribar a casa i un policia crida un taxi perquè m'hi porti. Arriba el taxista i quan em veu fa cara de pànic. Deu pensar que aquest paio no entra al seu taxi ni boig. Li dic que es tranquil·litzi, que m'han apallissat i atracat i que aquesta no és la meva cara habitual. Quan em sent parlar en català canvia la seva fesonomia i em fa pujar al davant ( com si en català no el pogués atracar o estafar). Ja és de dia i en 30 minuts arribo a casa. Ara començaran les mil i una explicacions repetides una i altra vegada però per sort el pànic, la por, la incertesa de si seria l'últim dia de la meva vida s'ha acabat.

3 Comments:

At 2:57 p. m., Anonymous Anònim said...

A LA BARCELONA DEL CLOS AIXO NO HO SAP PERQUE ES FA EL SUEC O EL CEC PERO LA REALITAT ES AQUESTA ORIOL A BARCELONA COM A MATARO PERO NO TANT COM A BARCELONA ESTA PLE DE PURRIA JA SIGUIN DE FORA COM ELS QUE SON NASCUTS AQUI.
ALGUNA A VEGADA PENSO AMB L'ODI QUE AMB AIXO PERQUE A MI TAMBE M'HAN ROBAT PERO TRANQUIL CREC QUE ALGUN DIA TINDRA QUE VINDRA UN TIO COM EL CASTIGADOR I TOTS AQUESTS MALEANTES NOMES TINDRAN UN SORTIDA LA MORT.

 
At 3:56 p. m., Blogger Oriol Rodríguez said...

Abelló tampoc penso que s'hagi d'implantar la pena de mort. Només que la justícia faci el que ha de fer i, en aquests casos, si ja saben que hi ha bandes que es dediquen a apallissar sistemàticament que alguns facin alguna cosa més que no pas mirar-te amb cara de solidaritat.

ORIOL

 
At 6:19 p. m., Anonymous Anònim said...

Tens raó i perdona pero quant m'explican cassos com el teu amb posso de molt MALA OSTIA i dic coses que de vegades no tinc que dir pero el que has de fer tu no es recordar-te del que va passar. Perque unicament el que estas fent es fer-te mal a tu mateix.
Que et penses que el FILL DE PUTA que et va fer aixo pensa amb tu?
No nomes s'en riu recordant com cridaves quant t'estava FOTENT OSTIES.
Tenim ara els MOSSOS a BARCELONA i els MOSSOS com a bon cos que es i aqui a MATARO s'ha vist la NETEGA ETNICA que s'ha fet de deliquents.
No m'estranyaria que aixo o facin ara a BARCELONA espero que agafin el FILL DE PUTA que et va fer aixo i li fotin una de BONA.
Per cert el teu amic ORIOL BURGADA es veu que els COSSOS DE SEGURETAT no li agraden gens.
Segurament que hauras llegit algun article seu.
No entenc que hi ha gent que els molesti la gent que PORTA UNIFORME.

ORIOL ABELLO GARCIA

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home

Estadisticas y contadores web gratis
Manuales Oposiciones