Queden 72 hores....

No m'ho puc treure del cap. No hi ha res que em distregui i que eviti que hi pensi durant una estona. M'és impossible i això que lluito per aconseguir-ho; però res de res. Mirar la televisió o llegir un diari tampoc m'ajuda: allà també hi ha quelcom que m'hi fa pensar. Però queden 72 hores i me n'he de fer a la idea. Ja no es pot evitar: és i ha de ser així. No sé si aquest problema és només relatiu al gènere masculí o alguna representant de l'altre gènere, és a dir del femení, també s'hi pot sentir identificada. Però vés per on que tothom amb qui ho he parlat, del gènere masculí, m'entén i es solidaritza. Això em fa sentir millor tot i que allò sigui, sovint, l'infern. Sort que un cop deambuli per allà alguna cosa em podrà reconfortar: els pastissets d'un euru o els hotdogs a 50 cèntims. Més que res perquè l'estada se'm faci el màxim de suportable possible. Sí, ho heu entès bé: dimarts em toca anar a l'IKEA.