La casa de la por

D’entrada el Gran Premi que es fa a Magny Cours és el més complicat de tot el calendari i els accesos són un caos, tant per aire com per terra. Només dir-vos que de París a aquí hi ha prop de 300 quilòmetres. Això en teoria hauria estat el més complicat d’aquest gran premi si no hagués tingut en compte l’hotel on he anat a parar. Digues-li hotel, digues-li casa de la por, digues-li el refugi de Norman Bates, sí el de Psicosi. Mai dels mais m’he trobat amb un servei tan lamentable. I ara no penseu que demano gaires coses: només una habitació amb un llit normal i que el bany estigui net. Els bitxets que hi ha a l’habitació ja em van semblar estranys el primer dia. Amb aquests bitxets he pogut conviure bé ja que tothom ha tingut el seu espai i no ha envaït el de l’altre. Que la tovallola del bany no hagi estat canviada cap dia tampoc és dramàtic ja que l’estens i t’espaviles. I si a l’esmorzar l’amo de l’hotel et persegueix per recriminar-te que li tornis un dels dos croissants que has agafat acabes pensant que ho fa pel teu bé i prou. Però el que no em podia imaginar és el que ha passat aquesta matinada. Uns cops a la porta m’han sobresaltat i després que hagin parat ha aparegut de cop l’amo de l’hotel a la meva habitació! Ha obert la porta d’una patada i m’ha amenaçat amb crits, com si l’esperit de Norman Bates l’hagués posseït. Sense entendre cap motiu de la seva actuació i després de fer-lo fora de l’habitació he hagut de preparar una barricada amb la maleta i una cadira per impedir que aquest sonat no provés d’entrar un altre cop. Ja que sóc a França he fet el meu particular homenatge a Víctor Hugo i els seus Miserables. El que mai m’hauria pensat, però, és que aquell hotelet de carretera era el refugi de l’alter ego del protagonista de la pel.lícula que més por m’ha fet en tota la història.

Roda el món i torna a Magny Cours.

Després d'un any voltant pel món torno al lloc on va començar tot: Magny Cours. Un circuit perdut al mig del no-res, a 250 quilòmetres de París o Lió. És obvi que tornar aquí em fa pensar en com hi vaig venir tot just fa un any.Amb por,incertesa,inseguretat però amb ganes d'aprendre, d'escoltar i descobrir. Ara recordo rient que al meu primer dia el carregador de la bateria del mòbil va dir prou i em vaig quedar sense eina de treball. Sort que un tal Àlvar, a qui llavors ni coneixia,em va salvar el meu primer gran premi deixant-me el seu durant quatre dies. Crec que poc a poc he anat entrant en els intríngulis de la Fórmula 1, aprenent qui és qui en aquest món, i sobretot aprenent que hi ha línies que no pots passar perquè tot es mou en el més absolut dels secretismes. I, poc a poc, m'ha servit per fer el meu propi decàleg que és el següent:

-El pàddock és com un Gran Hermano.

-Uns entrenaments lliures gairebé sempre són avorrits.

-Una cursa és o molt avorrida o divertidíssima.

-Kubica,Heidfeld,Vettel,Alonso i alguns altres pilots són bastant normals.

-Portis el que portis a la bossa sempre et deixaràs alguna cosa. Si dus roba d'hivern farà calor i si en dus d'estiu farà fred.

-A la sala de premsa normalment hi ha 25 graus de temperatura, cap amunt o cap avall, de la temperatura ambient.

-A la sala de premsa el 80% dels seus membres podrien ser momificats.

-D'aquestes mòmies un 90% o bé s'inventa el que escriu o bé es nodreix dels comunicats dels equips per fer les seves informacions.

-Les mòmies, per cert, també acostumen a inventar-se entrevistes impossibles.

-Tot i que ho intento és també impossible que s'entengui des de fora la realitat catalana.

Je me souviens

Tot i que sóc a gairebé 6 mil quilòmetres de casa, a Montreal, el Quèbec i Catalunya tenen algunes similituds. Una llengua diferent i una identitat diferent dels estats pare, per dir-ho d’alguna manera, del qual vulguin o no formen part. El Quèbec, té certes semblances també amb Catalunya pel que fa a potència econòmica: si ells són el motor del Canadà nosaltres ho som d’Espanya i ja se sap que amb la pela no s’hi juga. Però del Quèbec m’ha agradat particularment una cosa ben concreta: el lema Jo me’n recordo escrit en francès que es troba a totes les matrícules dels cotxes i a l’entrada del parlament. És una clara referencia al fet diferencial, és una clara al.lusió a preguntar-se un: recordeu qui som? Recordeu què som? Recordeu d’on venim? I jo em pregunto: recordeu l’enrenou que hi havia a Catalunya pel sol fet de posar-te el CAT a la matrícula del cotxe? Us imagineu una institució governamental a Catalunya que incités a la independència sense pors ni miraments? Ara que aquí comença a fer bon temps i la gent aprofita per estar tres mesos fora de casa, dia i nit, també surten les marmotes. Diuen que a l'hivern es passen la major part del temps dormint però com a mínim quan arriba el bon temps surten del seu cau. A casa nostra, malauradament, tenim marmotes que, totalment endormiscades, mai sortiran del seu refugi....