Turcs i cavallets

El Gran Premi que hem viscut aquest cap de setmana ha estat un dels més avorrits de tota la temporada. Haurien d'instal.lar un reg automàtic a la pista que s'activés un parell de cops cada cursa, mai sabent quan passarà, perquè deixés la pista mullada i hi hagués una mica d'emoció. Sort, i que no se m'enfadin els fans de Hamilton, que al líder del mundial se li va rebentar un penumàtic i per uns moments la cosa es va animar. Curiosament el mateix pneumàtic que se li va rebentar a Alemanya i que va provocar un accident. Mateix pneumàtic, mateix mecànic? Boicot a Hamilton dins de Mclaren? No, oi? La cursa va ser dominada de principi a fi pels Ferrari, pels cavallets, que sortien per la part neta de la pista i que se'n van aprofitar de la pèssima sortida de Hamilton i d'Alonso. I caram! amb la censura que s'autoapliquen els membres de Mclaren després de la reunió de dijous. Ara tot volen ser bones paraules i sincerament no se'ls creu ningú. Si volen jugar a ser grans actors els queden encara hores i hores d'assaig. Només va fer falta veure la salutació, salutació?, fredíssima entre Dennis i Alonso després que aquest últim quedés tercer. Ni un segon de conversa, ni una paraula. I d'Istambul què dir-ne? Una ciutat caòtica, 10 milions d'habitants, però màgica. Amb unes olors i uns colors que se't queden a la retina. Amb unes panoràmiques sensacionals que uneixen Europa i Àsia. Ara bé ja em perdonaran però evidentment veig impossible que Turquia arribi a ser mai un membre de la Unió Europea. O abans haurien de canviar moltes coses. Entre els polítics que els manen, que condueixen com bojos, que se salten els peatges si hi veuen cua ( això em va agradar força i es podria aplicar a Catalunya), que la policia sembla més perillosa que els mateixos delinqüents, que no et donen rebuts si els demanes en alguns llocs i mil cosdes ho veig, a dia d'avui, impossible. Ara bé, Istambul és tan caòtic que és apassionant.

Una casa de bojos

La millor manera de superar els dies feixucs que vénen tot després de Les Santes és trobar-te , de ple, en una cosa que ja no et permeti pensar-hi. I això és el que m'ha passat al Gran Premi d'Hongria. Que en prou feines he tingut temps de pensar en la festa major i en com ha anat tot perquè el cap de setmana que hem passat tots plegats ha estat de bojos. El de menys a Hongria ha estat el resultat de la cursa guanyada per Hamilton després d'una maniobra inexplicable dels comissaris de la FIA que li van treure la pole position a Fernando Alonso. Dissabte al matí els periodistes de l'estat espanyol ens vam reunir amb el vicepresident esportiu de Mercedes, Norbert Haug, que ens cantava les mil-i-una excel.lències de l'equip i de les relacions que, poc a poc, s'anaven enfortint amb el pilot asturià. I després, com per art de màgia, va aparèixer Ron Dennis i ens va tenir 40 minuts més explicant que la seva relació amb Alonso era com un matrimoni, que poc a poc havia d'anar millorant. Res de res. Tot plegat, i cantava d'una hora lluny, no era res més que un rentat d'imatge, una maniobra dels Mclaren per fer-se seva una part de la premsa internacional ja que tenen en contra l'italiana i bona part de l'anglesa que no accepta que a Mònacu es prohibís a Hamiton atacar el seu company d'equip. Tot l'objectiu de Mclaren de netejar l'imatge i explicar com de bonic n'era tot no els va durar ni dues hores, va ser paper mullat. Després dels entrenaments de dissabte Alonso atacava Mclaren, sense saber que les males cares a l'equip eren perquè Hamilton havia desobeït l'equip. Però ell ja havia donat un altre titular. Quina diferència aquest pilot amb el 90 per cent dels esportistes restants que no diuen mai res de bo a les seves rodes de premsa. Alonso és una mina inesgotable i en aquests moments n'és plenament conscient que tot el que diu l'allunya cada cop més de Mclaren. I a Mclaren ara resulta que els surt un altre nen capritxós amb els fums pujats que no fa res més que fer el que li dóna la gana i que fins i tot desobeeix les ordres d'equip. Si aquest cap de setmana a l'escuderia britànica no s'ha arribat a les mans entre els seus membres ha estat de miracle. El cert és que el clima és totalment irrespirable i ja ningú se n'amaga. Només cal veure les dues faccions, l'Alonsista i la Hamiltoniana, a dins l'equip. I només cal sentir, per exemple, al pare de Fernando Alonso com se'n vanagloriava dels missatges que anava rebent diumenge al seu mòbil després de la cursa de diumenge. Uns missatges que millor que no reprodueixi en aquest bloc perquè podrien ferir sensiblitats. I per segon gran premi consecutiu Alonso i el seu mànager ja no van tenir cap mena de problema per entrar al motorhome de Renault durant una bona estona, i se suposa que no hi van anar a prendre un cafè. A Alemanya ja ho van fer i a Hongria hi han tornat. El més graciós de tot és que queden 6 grans premis i que la tibantor cada vegada és més gran. I ens passa igual com quan als culebrots fan l'aturada d'estiu. Que et deixen penjat amb una història al seu clímax que s'haurà de resoldre després de les vacances. Doncs el mateix passa amb la Fórmula 1 ara. Ens deixen penjats fins d'aquí 18 dies, quan hi haurà el Gran Premi de Turquia, que esperem completament expectants.