El dia de la marmota (I)

El dia de la marmota és una pel·lícula en la qual Bill Murray viu contínuament el mateix dia sense poder-ne escapar. Quan descobreix que està atrapat en el temps intenta aprofitar la situació ( com tots faríem) i arreglar el que ha fet malament durant el dia que acaba de viure. Així pot seduir, vendre's o fer negocis tenint en compte que ja coneix les respostes de les persones que es trobarà. S'ho fa venir bé perquè el dia etern es converteixi en el dia perfecte. Comença el Chelsea-Barça i els blaugranes dominen el partit. Sembla que no es repetiran els errors de la temporada passada però de cop: 1 a 0. La marmota blava torna a treure el cap. Per sort al cap d'uns minuts amb el gol d'Eto'o (1 a 2) la marmota passa a la UCI. No és el millor partit dels de Frank Rijkaard, però avui han fet el que havien de fer: posar-se el monu de treball i lluitar sobre la gespa (????) d'Stamford Bridge. La llàstima és no haver-se acarnissat amb els de Londres ( un 1 a 4 o 1 a 5 hauria estat millor). La sentència, la solució a tot plegat, la tindrem d'aquí 15 dies al Camp Nou. Serà llavors quan sabrem si, finalment, podem enterrar la marmota o aquesta segueix viva, tocant els collons i molestant....

S'acosta...

D'aquí 24 hores espero tenir un somriure al rostre.......Londres ens espera......

Quina barra!

Ja n'hi ha prou! Fins on hem d'arribar? Cada vegada que algun membre del Partit Popular obre la boca s'extenen atacs d'urticària a bona part dels catalans. L'última "gran" campanya dels populars és vendre'ns a Andalusia com si fóssim el diable. De què aneu? Pregunteu als milers d'andalusos que tan malament s'han vist acollits a Catalunya, i als quals s'ha obligat a parlar català, ballar sardanes i menjar pà amb tomàquet cada dia de la seva existència, què cony en pensen de tot plegat? I posats a parlar d'aquests del PP; a escala més local també volen fer enrenou. Resulta que ara las nuevas generaciones diuen que no s'implicaran en els actes del Carnestoltes a Mataró. Després d'una pausa de dos minuts per riure deixeu-me reflexionar. Ja sabem que és gràcies a la seva inestimable ajuda que cada any es tiren endavant Les Santes, el Carnestoltes i tota la cultura de la ciutat. Quina llàstima que aquest any no hi hagi ningú del PP a l'organització de les festes. Com es podran tirar endavant? Qui muntarà i desmuntarà escenaris, perdrà hores de reunions i col·laborarà desinteressadament si no hi són ells? Quins collons! Porto 25 anys en una colla de foc de la ciutat i mai en cap reunió, mai!, he vist cap membre del PP, ni de noves generacions, ni de res que s'hi assembli sospitosament a l'organització i implicació d'actes culturals de la ciutat. Quina barra! Ara diuen que no participaran als actes de Carnestoltes perquè se n'ha perdut l'origen i és una manca de respecte. A quins orígens es refereixen? Que ho aclareixin. I qui falta el respecte aquí? Algú que fa una mica d'irreverència durant 4 dies anuals, que és el que dura el Carnestoltes, o algú que pertany a un partit que es dedica durant tot l'any a provocar l'odi i la crispació contra els catalans? Potser és que no volen participar del Carnestoltes perquè per ells n'és tot l'any. Ja se sap que els llops amb pell de xai van tot l'any disfressats.

Érase una vez...

Érase una vez una tierra llamada Cataluña. Raro sitio, lleno de gente insolidaria, tacaña, y que, por más inri, hablaban una cosa rara. Raros, estúpidos y extravagantes eran al tener una vírgen, a la que adoraban, de color negro y una de la mayores aficiones de la región era hacer torres humanas hasta coronarlas y dejarse caer desde arriba de cabeza. Como tal raro sitio que era, también era raro en ésa tierra poder expresarse en castellano, la lengua vehicular de todos los españoles, imponiéndose en un 100 por 100 un dialecto del español llamado catalán. Sabido es que hace unos mil años del latín nacieron algunas lenguas nobles como el francés, el italiano, el portugués y también el castellano, del cual procede eso que llaman catalán. Era impropio, inusual, inédito ir por alguna región catalana y oír una sola palabra en otra lengua que no fuese el catalán. Era lógico no oír el castellano pues uno, si lo hablaba, podía hasta ser penado con multas que podían llevarle indefinidamente a la cárcel. Los años y los siglos pasaron y los catalanes seguían tan raros, como siempre, con sus costumbres autoritarias y sus leyes. No cabe la menor duda que, por ejemplo, uno de los momentos en los que el catalán obtuvo su época de oro, hasta llegar a nivel internacional, fue entre 1940 y 1975 aproximadamente. En el siglo XXI todo seguía igual en Cataluña, incluso peor. Negociaban una cosa llamada estátut para seguir quitando dinero al resto del país al cual, más que les pese, seguían perteneciendo. Difícil seguía, por no llamarlo imposible, hablar una sola palabra en español en todo el territorio catalán. En los cines sólo se proyectaban películas en catalán, sólo se podía escuchar la radio y ver la tele en catalán, en las universidades toda la enseñanza era en catalán, en las tiendas sólo podías comprar en catalán, pedir en un restaurante o bar sólo era aceptado si se hacía en catalán y hasta la policía, llamados mozuelos o algo por el estilo, hablaba sólo en catalán. Raros, mezquinos, insolidarios y torpes esos catalanes. ¡Qué injustícia más grande marginar de esa manera durante tantos siglos la lengua madre que no es otra que el español!

Haile Gebrselassie

He de confessar que no tinc ídols. Que l'únic autògraf que he demanat a la meva vida va ser l'any 1991 a en Gerard Quintana en plena edat del pavu. Però aquest cap de setmana he tingut l'oportunitat de comprovar com de vegades les estrelles mundials són autènticament humanes, accessibles i modestes. Es tracta de l'etíop Haile Gebrselassie; per molts el millor atleta de fons de tots els temps. Arrossega rècords del món, medalles d'or als Jocs Olímpics i als Mundials i és una de les persones més properes i senzilles que he entrevistat mai. Reconec que dissabte després de la roda de premsa que es va fer a Granollers prèvia a la mitja marató, i veient que no se m'havia gravat res, vaig patir. Ja se sap que de vegades els cables dels micròfons fallen i és això el que va passar. Però tampoc pensava que tot i que els organitzadors havien dit que el Haile no acceptaria entrevistes després de la roda de premsa perquè volia dinar tranquil seria tan fàcil acostar-s'hi. Hola Haile, se m'ha espatllat el micròfon, hi podem tornar? I ell: sí, sí....tranquil. Brutal. Dissabte ja vaig arribar a l'emissora dient meravelles d'aquest atleta, però és que ahir va ser encara superior. Va guanyar la Mitja Marató amb un temps increïble d'1 hora i 7 segons. Va somriure, va fer-se fotos amb tothom, va saludar la gent i el vaig poder tornar a entrevistar jo solet, una estona després d'haver acabat la cursa. Sense filtres, sense manàgers pel mig i sense caps de premsa que dificulten la feina. Què voleu que us digui? No és habitual que les grans estrelles siguin així, tot i que potser hauria de ser el normal. Estem habituats a trobar en el món dels esports a futbolistes sobrats i estrelles mediàtiques que ens fan cada vegada més difícil la nostra tasca i que són totalment inaccessibles. Per què no podrien haver-hi més Gebrselassies? Per què és tan bon home sent una autèntica estrella mundial? He de confessar que me n'alegraré moltíssim si guanya la marató de Londres i fa un nou rècord, un més, mundial. I recordaré que jo a aquest home el vaig entrevistar dues vegades com si estigués parlant amb el forner del barri. Brutal. Ja tinc un ídol.

Ineptes!

Vinc encès del Camp Nou. Com pot ser que una persona, en teoria un professional i internacional, faci la seva feina de manera tan pèssima i lamentable. Feia temps que no veia el públic tan exhaltat com avui l'he vist. És curiós perquè el Camp Nou és un dels únics llocs on persones ben calmades durant la seva vida diària perden totalment els papers, sense anar més lluny al meu pare l'he vist perdre'ls un munt de cops. Tampoc cal arribar a tant però avui hi havia motius de sobres. I no parlo només de la targeta vermella a Ronaldinho de la qual fins i tot un mitjà de Madrid publica el següent en el directe de la seva versió digital: "¡¡TARJETA ROJA A RONALDINHO!! Rodríguez Santiago se ha equivocado gravemente. El brasileño pisa el pie a Cani pero en ningún caso pone sus tacos en la tibia del capitán del Zaragoza". Parlo de la prepotència, de la ineptitud i de la gravetat de jutjar uns fets sense tenir la suficient categoria per fer-ho. Potser la vermella a Ronaldinho ho és. Perfecte. Però amb l'1 a 0 al marcador un altre jugador, en aquest cas del Saragossa, hauria d'haver vist la segona groga i res de res. Això és el que m'emprenya: la parcialitat total. Alguns àrbitres haurien de ser suspesos amb un, dos o mil partits igual com passa als jugadors i tècnics. I això no és així. O d'un temps ençà no és així. El món està cada cop més capgirat, i no parlo ara només de futbol. Un altre inepte ja prepara la segona gran guerra en poc temps: ara toca l'Iran, un altre inepte es vol querellar perquè exigeix que la seva filla sigui escolaritzada en castellà a Catalunya, uns altres recullen signatures arreu de l'estat per fer un referèndum sobre l'Estatut. Fins on hem d'arribar??