Rareses....

El pare blocaire em demana en una cadena de blocs que expliqui cinc rareses relatives a la meva persona. Això em porta a una reflexió: què són les rareses? Coses que sobresurten del que fan la majoria dels mortals? Fets extravagants? I si els rars són ells i no tu? Però bé en el fons tots som capaços de distingir coses dels altres que quan els tenim davant ens fan dir-los: "mira que ets estrany eh...". Doncs bé: aquí hi ha cinc rareses meves ( tampoc espereu res de l'altre món):

• No puc adormir-me si els meus dos genolls estan en contacte. Mai ho he pogut suportar perquè em fa angúnia, amb la qual cosa si dormo de costat significa que he d'empescar-me-les perquè no contactin ( ja sigui ficant un tros de roba o el llençol mateix). Un drama, vaja.

• No trepitjo mai les línies de les zones blaves. El perquè no me'l pregunteu. No ho faig, i punt.

• Quan vaig sol caminant pel carrer tinc tendència a sumar els números de les matrícules dels cotxes fins que me'n queda un de sol ( no té gaire gràcia el joc, clar).

• A la feina a l'hora de locutar necessito tenir a les mans qualsevol cosa: sigui bolígraf, un paper o una ampolla d'aigua.

• La cinquena raresa la deixo a les mans dels que em coneixeu. Així, de pas, pugen els comentaris.

Toca continuar la cadena així que és l'hora de saber les rareses de l'Oriol Burgada, el José Spà, l'Elisabet Solsona, la Care Santos i la Núria Radó. A tots: sort!

Quines coses...

La guerra als fumadors que ha entrat en vigor des de l'1 de gener es desplaça ara a les grans companyies tabacaleres. Aquesta guerra encara que sigui entre elles provocarà un munt d'afectats colateralment. M'explico: el govern va decidir divendres passat pujar els impostos del tabac per poder-ne aturar la proliferació de marques barates. Així provocaven que adquirir un paquet de tabac per 1 euru i mig fos gairebé impossible. Doncs bé, després d'aquesta llei Altadis atacava ahir pujant el preu de marques tan conegudes com Nobel, Ducados o Fortuna. I ull perquè ara un paquet d'aquestes marques s'ha situat als 2 eurus i mig! I què ha fet la competència, Phillip Morris, avui mateix? Per rialla general dels que fumen algunes de les seves marques més conegudes, Marlboro, LM o Chesterfield, n'ha baixat espectacularment els preus i ha pujat els de més baix cost. Un Marlboro, per exemple, avui val 2 eurus amb 35 cèntims, 40 menys que ahir. Per què tot això? Fàcil: Phillip Morris ara s'endurà una bona part del pastís que fins ara tenia Altadis després d'haver baixat els preus, i sense anar més lluny avui ja li ha provocat una caiguda força contundent en borsa. Qui fumarà Fortuna tenint el Marlboro més barat? Evidentment la mesura que tant s'ha celebrat entre els fumadors provoca el mateix sentiment però a la inversa als estanquers i propietaris de bars. Com li expliques a un propietari d'un bar que ahir va comprar 100 paquets de Marlboro a 2 eurus i 75 cèntims cadascun que avui els ha de vendre a 2 eurus i mig. I als estancs com els expliques que tot el tabac que han adquirit a preu X avui hagi de patir una rebaixa considerabla que ells no van tenir al moment de comprar-lo. I d'altra banda als casaments què passarà? Sempre que en un bodorrio s'oferia tabac als convidats s'acostumava a escollir Marlboro perquè era el més ben considerat ( o el més car, vaja). Ara que el rang de més car passa al Fortuna, hi haurà Fortuna als casaments??? No fotem, eh! És que quines coses que passen: després de 20 anys, per fi, entenc la cançó que tots hem cantat un munt de vegades. "Si tu fumes Phillip Morris watxikei". Doncs això: watxikei!

Brokeback Mountain

La darrera pel·lícula d'Ang Lee és un pal. No tenia tal sensació d'avorriment en un cinema des que em van portar a veure Memorias de Africa quan tenia 9 anys. Tothom sempre m'ha dit que és una pel·lícula molt bonica, però mai m'he atrevit a tornar-la a veure. El cas és que "Brokeback Mountain" m'ha semblat una pel·lícula lenta, llarga i avorridíssima. I això que el tema central del film, l'amor impossible entre dos cowboys per culpa de la societat, dóna molt de sí. Però la pel·lícula és lenta, lentíssima, i fa que quan mires el rellotge i només han passat 25 minuts de film gairebé et desesperis. Diuen que guanyarà Òscars, que als Globus d'Or ha arrasat i que va camí de convertir-se en la pel·lícula de l'any però què voleu que us digui....Però no tot és dolent ja que al film sí que li veig una clara utilitat: tocar una mica els nassos a l'administració Bush i tots aquells que estan en contra de les parelles homosexuals. Només per això ja estic a favor d'aquesta pel·lícula. Ara bé: abans de tornar-la a veure m'empasso un Llorca-Ciutat de Múrcia.

Cultura?

Amb to burlesc i d'innocentada vaig publicar el 28 de desembre que Les Santes d'enguany es farien al juny. Potser, tal i com va el PMC, algun dia això arribarà a ser una crua realitat. D'entrada, vull recordar als qui manen a cultura que Les Santes són a finals de juliol (concretament entre el 25 i el 29) per si de cas se n'han oblidat. Més que res perquè no han recordat que a finals de febrer s'havia de celebrar el Carnestoltes a la plaça de l'Ajuntament i hi han entaforat una exposició que impedirà que s'hi facin els actes previstos. El problema de fons al Carnestoltes no és si els actes s'han de fer o no en un lloc diferent d'on estava previst: el problema és no haver-hi pensat des del PMC i a sobre quedar-se tan amples. És evident que el Carnestoltes a Mataró no té l'empenta que tenia als anys 80, però també queda molt clar que gràcies a 4 persones es fan un seguit d'activitats que sense elles no es farien. I a canvi què hi guanyen? Veure com l'administració pública no és ni capaç de saber quan caurà enguany el Carnestoltes ( sé que potser és un xic difícil perquè cada any canvien les dates, però sempre poden demanar ajuda externa si no se'n surten). Així doncs què cal fer si ets regidor de cultura o director del PMC.

• PAS 1: Mirar a finals de mes el compte corrent i veure com s'incrementa en 700 o 800 mil pessetes ( 4200 o 4800 eurus).

• PAS 2: Comprar-se un calendari i una calculadora.

• PAS 3: Demanar ajuda externa i assessorament per part d'un grup d'experts si inexplicablement es desconeixen les dates en què cau la setmana santa del 2006.

• PAS 4: Un cop localitzades aquestes dates ( és evident que aquestes no se'ls escaparan) intentar restar-hi set setmanes per saber amb exactitud quan caurà el Carnestoltes.

• PAS 5: Exemple pràctic pel PAS 4: 12-5=7, 14-7=7, 10-3=7......

• PAS 6: Si el PAS 4 no s'ha pogut tirar endavant, tornar al PAS 3 i demanar més ajuda.

• PAS 7: Tornar a mirar el compte corrent, fregar-se els ulls com a mostra de perplexitat, tornar-se'ls a fregar i asseure's a observar el pas del temps.

P.D: No em direu que a més, en aquest cas, el títol de l'exposició que hi haurà a la Plaça de l'Ajuntament no té conya: "Sedentaris: els primers poblats de Catalunya".....

Cadenes...

Per tercer cop als darrers dies rebo el mateix mail: que vigili molt si vaig amb cotxe i me'n ve un pel sentit contrari amb els llums apagats. M'alerten que no l'he d'advertir pas que els du apagats perquè si ho faig em perseguirà i em voldrà fer mal. Si ho faig per l'autopista suposo que aquest cotxe, un cop estigui avisat, es convertirà immediatament en un helicòpter, creuarà la mitjana i també em perseguirà. O si vaig amb un cotxe que agafa els 200 quilòmetres per hora, a banda de la multa de la senyora Tura, el meu "enemic" propulsarà el motor del seu cotxe fins que m'enxampi. Curiós. Sempre hi ha l'alternativa que qui du els llums apagats sigui un jubilat de 80 anys al qual uns gamberrus li han trencat els fars. No se l'ha d'avisar tampoc perquè potser l'avi es converteix en un superheroi de l'espai, o una mena de Follet Tortuga, i també et vol fer mal. D'aquestes cadenes, ho sento molt, no me'n crec ni una. Ja fa temps que el meu correu, jo tinc hotmail, hauria d'estar tancat perquè el senyor John no sé què volia fer pagar a tothom pel servei. D'això ja en fa potser un parell o tres d'anys i, de moment, res de res. També hi havia una època en la qual, en teoria, no podia anar al cinema. Es veu que hi havia una banda perillosíssima de drogodependents que, els pobres, en comptes d'estar rehabilitant-se es dedicaven a deixar les xeringues i agulles amb què es drogaven als seients dels cinemes. De moment a les butaques dels cinemes he trobat crispetes, restes de begudes i xiclets enganxats però, per sort, ni cap agulla ni cap xeringa. Aquestes històries són molt fàcils de crear i escampar. Només te n'has de pensar una, reenviar-la a vint persones i esperar. Tard o d'hora et serà reenviada per algú. Per cert, si anant en cotxe teniu algun problema i heu de posar-vos l'armilla reflectant vigileu on ho feu. Es veu que en algunes comarques hi ha equips de futbol de segona regional sense pressupost que en busquen pels seus entrenaments. S'acosten i les roben. Ah! I vigileu també amb els cons que falten a les autopistes. Hi ha una banda de nans de jardí que els roben per fer-se cases!!

Així qualsevol....

N'havia sentit molt a parlar però fins ahir no hi vaig posar els peus. Es tracta de "La Roca Village", on segur que la bona amiga Solsona hi ha estat més d'una vegada. Com us ho diria als que no sabeu de què va l'assumpte? És com una mena d'Eurodisney pels pijos; allà hi tenen concentrades les botigues de marques més conegudes, en una espècie de poblat.Arribes, aparques, voltes entre els pijos i és, si més no, divertit. Tal i com jo anava vestit m'allunyava bastant del prototipus de client: no duc mai xandall però ahir em va fer mandra canviar-me i me n'hi vaig anar així. Ara bé, el millor de tot són els preus. Passem comptes del que et pots arribar a comprar per un preu mòdic: Pantalons Levi's ( 30 eurus) , Sabates Camper (50 eurus), Pantalons Dockers ( 40 eurus), un polo Tommy Hilfigigigier ( no he sabut mai com s'escriu, 35 eurus) i una caçadora de qualsevol altra marca (120 eurus). Així que qui ho vulgui, gastant-se uns 250 eurus, pot sortir de la Roca del Vallès convertit en un neopijo. Abans ser pijo era molt més complicat. Recordo quan feia l'EGB que es van posar de moda uns jerseis d'una marca que es deia PRIVATA. Hi havia qui en tenia set o vuit i cada dia te n'ensenyava un de nou. Hi havia els que també portaven la imitació que posava PRIVATE o PIRATA. Mai vaig tenir cap PRIVATA d'aquests perquè, entre altres coses, tampoc m'agradaven gaire la veritat. Però els pijos eren els pijos i un que no ho era no hi podia arribar. Ara si vas a la Roca Village pots sortir fet un pijo, però no ens enganyem: només en sortiràs vestit igual. On aprendràs a parlar com ells, a comportar-te com ells, a ser com ells?. O sea....costarà més, no?

• P.D: Jo he de confessar que també vaig sucumbir a la temptació de comprar-me alguna cosa en aquest Parc Temàtic de la pijeria. 18 eurus, 3 slips. Què us sembla?

Les "Juanis"

Diuen que el director de cinema, Bigas Luna, les ha batejades amb aquest nom. Jo sempre els he dit quilles. A l'escola, l'institut o la universitat ( aquí ja difícilment) te n'acostumaves a trobar alguna. Avui l'Entre línies de TV3 ha fet un reportatge sobre elles. Sobre les quilles. El cas que he trobat més destacat era el d'una noia de 24 anys, amb un fill de 4, sense estudis i que treballava a una immobiliària. El seu somni: tenir la seva pròpia immobiliària. L'ensenyaven durant un moment del reportatge "medint" pisos. Ho poso entre cometes perquè es podia veure com la noia, amb tota la patxorra, observava un pis i deia, sense cap metre a les mans ni res: "eso debe medir unos 65 metros cuadrados". Què cony vol dir:"eso debe medir 65 metros cuadrados?". Ara entenc moltes coses. Si aquesta Juani medeix les superfícies dels pisos que hem de llogar, i per tant pagar un preu per aquest pis, anem bé. O anem encara més lluny: que les immobiliàries la contractin com a freelance. Que la Juani medeixi els pisos de 30 metres quadrats i per la seva patxorra digui que són tres cops més grans. Seguiran fent tots negoci.....

Carnestoltes....

Demà serà enterrat Pellofa XVIII, just dos dies després que Florentino I. Just tres dies després que David Beckham proclamés als quatre vents, insensat!, que té greus problemes a l'hora d'ajudar el seu fill a fer els deures de matemàtiques. Seria complicat si el nen estudiés grec, astrologia o filologia eslava. Però no: té 7 anys i els problemes matemàtics que se li plantegen són tan difícils com averiguar a quina hora arriba un tren a Barcelona si ha sortit a les 11'30 de Mataró i el recorregut triga 30 minuts (en aquest cas entendria que Beckham s'equivoqués: els trens que van a Barcelona mai triguen 30 minuts ni van puntuals, però també crec que desconeix què és la RENFE). És obvi, però, que és Carnestoltes i potser Florentino i l'astre anglès s'han disfressat de covard i ignorant, respectivament. Però no, oi? Del Carnestoltes de Mataró precisament volia parlar. Segur que no és el millor del món però és el nostre. Segur que tampoc és el Carnestoltes on hi participa més gent, però d'això sí que n'estic segur: és el Carnestoltes organitzat per menys persones. Concretament quatre, a banda de la col·laboració d'entitats. Si no fos perquè en Pau Andrés, en Mia Castellví, en Cugat Comas i en Joan Sala han invertit hores i hores del seu temps lliure per muntar aquesta festa, probablement, no s'hauria fet res. I que l'any passat va ser un fracàs, en bona part per culpa de la meteorologia? D'acord. Però que aquest any s'ha girat la truita i es comença a gestar el que podria ser una festa major d'hivern? Doncs també. L'ambient a la Plaça Santa Anna dissabte a la nit era un ambient de Santes, salvant les distàncies pel fred i per tot el que significa posar-se a la boca la paraula "Santes". Que la gent pot criticar, indignar-se amb els cartells, parlar del que no sap: és evident. Però que abans de fer-ho facin el favior de pensar què fan ells per la ciutat a canvi de res i què fan els altres. Potser així callaran la boqueta. Que jo sàpiga hi ha gent que per amor a l'art s'està deixant diners de la seva butxaca perquè cada any Mataró tingui un Carnestoltes una mica decent. Potser tota la gent que critica gratuïtament també s'hauria de plantejar una altra cosa: Mataró es mereix que algú mogui un dit per la ciutat? O és que hem d'encarregar al Florentino i al Beckham que ens organitzin les nostres festes?

Ja hi som!

Ja som al 2006 i amb aquest post estreno l'any. Un any en el qual ha començat la prohibició de poder fumar a gairebé tot arreu. Ja no es pot fumar a la feina, de fet a la meva abans tampoc es podia excepte en dos o tres miniespais, ni a moltíssims llocs on abans es fumava amb total llibertat. Molt bé, està molt bé que es respecti la llibertat dels no fumadors. Ho trobo perfecte, però no crec que una llei tan restrictiva sigui la millor opció. Jo sóc fumador ( no un assassí ) i quan algú em demana que apagui la cigarreta ho faig. Si vaig a algun bar, o anava, i fumant podia molestar a algú, i aquest m'ho comunicava, deixava de fumar. D'això se'n diu, crec, ser tolerant. Ara ja no podrem ser tolerants. Em sap greu. Avui anant al Mataró Parc ja no es podia fumar enlloc. Enlloc vol dir enlloc. Ni als cafès de la planta de dalt, la qual cosa vol dir que fer un cafè a qualsevol cafè de tota la superfície s'ha de fer sense cigarreta. Què voleu que us digui? Fa uns anys el Sergi Belbel va escriure "Després de la Pluja". Es tractava d'una obra ubicada en una empresa on estava prohibit fumar i els treballadors es reunien al terrat per fer-ho. Allà els empleats xerraven de tot i de res, filosofaven, s'estimaven, s'odiaven i es coneixien. Ara amb els fumadors passarà el mateix. El tema de la prohibició servirà per trobar-se amb un objectiu comú i de pas xerrar, intercanviar opinions, polemitzar i fins i tot, qui sap, per decidir que hem de deixar de fumar.