Oquè????????

Ja tenim aquí la cançó de l'estiu. És impossible no haver-la sentit, però també és impossible haver-la entès. Com a mínim jo no l'entenc. Només sé que diu Opá viazé un corrá i ja no entenc res més. Això sí: la melodia és tan enganxosa que se't posa al cap i no hi ha manera de treure-te-la, la qual cosa em preocupa. La cançó de l'estiu ha perdut molt. I no perquè tot el que hem deixat enrere sigui millor, que no, sinó que no es pot comparar l'Opá amb cançons tan mítiques com Aquí no hay playa, Bailando o Para no verte más que encara sonen sovint. Tot i que no entengui la cançó em sembla prou graciós i frikie el personatge que la canta: un tal Koala. I també em sembla admirable el que va fer l'altre dia en un programa de televisió. Va explicar que a ell el que li agrada és tocar i va agafar la guitarra per començar a interpretar reggae, blues, rock i rumba. Com a mínim, vaig pensar, hi entén alguna cosa de música ( més que els Milly Vanilly). Però a aquest home li passarà el que els va passar als Estopa amb La raja de tu falda. Acabarà avorrint la cançó després que aquest estiu la tocarà 700.000 vegades. Acabarà embogit i tancat en un d'aquests corrals que anuncia que vol fer. Però jo no sé si el fet de no entendre aquest paiu és perquè sóc català i com que aquí diuen que som tan diferents ens impossibilita entendre segons què. Fa quinze dies vaig estar a Màlaga per feina i a un noranta per cent dels taxistes amb els quals vaig parlar no els entenia de res. Resulta que quan parlem castellà no queda bé tenir acento catalán però tant bé queda tenir accent canari, andalús o madrileny. A Màlaga, com dic, només entenia algunes paraules de les que em deien: estatut, Cárod, nacionalista, souvenirs de las ramblas. Aquestes sí que les pronunciaven bé però els improperis que venien després ja no els entenia de res. O no els volia entendre. La percepció del que creuen que som amb el que som de veritat és tan diferent que algú hauria de fer alguna cosa. No pot ser que segueixin pensant a molts llocs d'Espanya que aquí som tan dolents i que ho fem tot per putejar. No pot ser, per molt que l'Opá se'ns enganxi a tots per igual...

Campions!!!!!!!!!!!!!

Ahir vaig acabar de comprovar la meva passió total pel Barça. Sóc un MTV i santero de tota la vida i tots els qui compleixin amb aquestes dues premises coincidiran amb mi en què la passió desfermada ahir només és comparable al 25 de juliol. Ahir Eto'o va ser "el Bequetero", Belletti "l'escapada a Negra Nit", Valdés "la tabalada" i la resta de l'equip "la ruixada". La final i totes les hores prèvies es van assemblar un munt al preludi del millor dia de la nostra festa major amb només una diferència: el 25 de juliol més o menys té un guió preestablert i ahir aquest guió tenia un desenllaç imprevisible. Tot estava preparat per veure-ho des d'un indret emblemàtic: l'antic Parc Central de Mataró. I va començar la final. I els 3500 mataronins que érem allà vam patir. I vam xisclar pel gol de Giuly. I ens vam indignar perquè l'anulaven. I ens vam quedar de pedra amb el gol de Campbell. I vam resar a Santa Juliana i Santa Sempronianna perquè aquesta copa no es podia escapar. I a la mitja part vam fer la mateixa cara que faríem el 25 de juliol si fallés alguna cosa. I a la segona part l'entrada d'Iniesta ens va fer encarar el futur amb optimisme. I ens vam menjar les ungles. I vam patir. I ens vam preguntar que com era que els minuts corrien tan ràpids ( i tan lents que havien corregut els dies abans...). I vam veure a Eto'o agafar una assistència de Larson. I vam veure'l marcar. I vam cridar com bojos. I el Barça va seguir atacant. I Belletti va córrer per la banda. I més d'un va pensar que on anava. I va esclatar l'eufòria. I la gent va plorar i es va abraçar. I es va acabar amb un somriure als llavis. I vam veure com Puyol aixecava la Copa d'Europa. I vam ser inmensament feliços. Calcat, igual, genial: com si fos el 25 de juliol.....

Gràcies!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Avui pot ser un gran dia.....

D'entrada que tota la gent que m'ha hagut d'aguantar els darrers dies em disculpi: són els nervis. És un sentiment que no es pot explicar. Fins i tot ahir a la tarda vaig trobar-me en Ramon Radó i junts vam anar a fer un cafè amb un sol tema al cap: la final de la Champions. Però per fi ja som al dia on, si tot va bé, el Barça guanyarà la segona copa d'Europa de la seva història. Hi ha equip, talent i ganes suficients perquè això sigui així. Recordo perfectament el 20 de maig del 1992, que un ja té una edat. I el que vaig fer les hores prèvies a la final. Jo estudiava 2on de BUP ( sí, jo feia BUP...i què!) i un professor il.luminat de literatura espanyola ens havia posat un examen per l'endemà. Com es pot ser tan desconsiderat?!? A més el 21 de maig del 1992 també havíem d'entregar un dossier de català amb tots els exercicis del curs fets i de 90 pàgines que devia tenir encara calien passar-ne a net unes 60. Si multipliques 90 pàgines per 30 alumnes te'n surten 2700. És obvi que la professora, com si es tractés de l'Estatut, no es llegiria 2700 pàgines de dossiers inacabables. La tàctica emprada: 2 pàgines a net-1 en brut-3 pàgines en net-2 en brut-4 pàgines en net-3 en brut...i així successivament. Èxit total i cap a veure la final. Final d'histèria: de Laudrup, Stòitxov, Koeman, Pagliuca, Vialli, Lombardo i "ais" i "uis". Fins que al minut 112: tocarà Stòitxkov, pararà Bakero i picarà Koeman. I l'èxtasi. I tornem a avui: per què no obrim un cicle? Per què no guanyar-ne una segona, i després una tercera, una quarta.....I així recordar amb nostàlgia, però no tant insistentment, aquest "tocarà Stòitxkov, pararà Bakero i picarà Koeman". La solució: d'aquí unes horetes.....La solució només pot ser tornar de París amb la segona!

Tu no tens passat!

Hi ha una generació de joves de 18 i 20 anys que no tenen els mateixos referents ni s'emocionen amb les mateixes coses que els que vam nèixer a mitjans i finals dels anys 70. Què sabran ells! No els parlis del Naranjito perquè et miraran com si estiguessis sonat, o tampoc ho facis del Baner i Flapy perquè pensaran que són com l'Andy i Lucas d'aleshores. És molt fàcil fer una prova: surt un dia de nit en un bar amb jovent que tingui entre 18 i 20 anys i crida " en un pueblo italianoooooooooooo" o "y a la pequeña abejaaaaaaaaaaaa". Tothom hauria de saber que si es crida això la continuació és "al pie de la montañaaaaaaa" o "le llamaron Mayaaaa". Però si crides això amb gent d'altres generacions probablement la pluja d'objectes que et caurà a sobre serà descomunal. Què saben ells dels anys 80. Entre tots els referents d'aleshores n'hi ha un que és el millor: "La Abeja Maya". Sí, aquest era el meu referent quan era petit. I això que mai he suportat les abelles ni crec que les arribi a suportar. Però aquells dibuixos, és el que pensava aleshores, eren encantadors. Ara hi ha una campanya en la qual un diari torna a editar "La Abeja Maya". I també ho fa amb "Heidi", "El Bosque de Kayak", "Banner i Flappy" i "Marco". És normal que un diari torni a editar aquells dibuixos. Eren els millors. Ni "Pokémons", ni "Campeones" ni "Boles de Drac Z". No sé si els dibuixos d'aleshores tenen alguna cosa a veure en com després hem crescut i evolucionat tots plegats. Però fa uns anys quan era monitor a la mateixa escola on havia estudiat podia veure les cares d'indignació dels professors sortint a les 5 de classe. I com tots sempre em deien el mateix: la vostra generació éreu tocacollons però ho fèieu amb gràcia i quan es deia prou paràveu. Ara els nens i nenes, generalment, són uns maleducats. És lògic, penso. Són nens que han crescut idiotitzats observant com un tio puja a dalt d'un núvol Kinton, es posa a volar i fa un kameame. O flipant com un futbolista es passava 39 episodis per creuar un camp de futbol! No obstant ara hi ha un referent que ha unit totes les generacions possibles. Simpàtic com l'abeja maya, espavilat com el Marco, ràpid com el Son Goku i més hàbil que l'Oliver i el Benji. Dimecres que ve ens conduirà cap a la segona copa d'Europa. Ronaldihno: llueix-t'hi!

Mai m'ha tocat res...

Sóc un dels prop de 60 mil socis del Barça que han sol.licitat entrar al sorteig de les 8 mil pírriques entrades que hi ha adreçades per anar a la final de París. Evidentment no em tocarà i hauré de buscar alternatives. Mai m'ha tocat res. Una vegada fa uns 20 anys, bufff, vaig fer un 13 a la travessa. Resulta que els resultats d'aquella jornada eren tan obvis que el premi va ser de 5 mil pessetes. Quan a l'escola durant el diumenge de primavera, una festa que se celebrava, jugava als conills porquins mai en treia res (el joc consistia en seduir un conill porquí a través de crits perquè es fiqués a la teva casella i endur-te un premi, cruel també el joc). El conill porquí em mirava fixament una estona, això sí, i sempre passava de llarg. També recordo quan amb la Momerota sortíem per Sant Simó i jugàvem alguna vegada a la tòmbola que hi havia instal.lada. Una tòmbola on sempre et tocava alguna cosa. Doncs bé: sempre em tocaven els premis més ronyosos. Potser l'únic lloc on sempre m'ha tocat alguna cosa ha estat als camells de la fira, després de moltes hores d'entrenament. I sempre després m'han fotut pel cap els peluixos que portava (obvi). Per això crec que no em tocarà l'entrada per anar a París. Esperem que aquesta vegada el conill porquí que tregui el número que marcarà el destí de les 8 mil entrades sigui una mica més considerat amb les meves opcions....