El pas del temps.

Ara tot passa molt més ràpid, però quan tenies 16 anys mai t'hauries imaginat que les coses esdevindrien tan depressa. Avui, sense anar mes lluny, ja fa sis anys que es va morir el meu avi i encara em sembla que va ser ahir. O també em sembla que va ser ahir que saltàvem Riera avall al ritme del Bequetero, i d'això ja en fa tres mesos. Ara tot passa molt més ràpid i els que són més grans t'adverteixen que el futur encara se t'esfumarà més ràpidament. Qui calcula el valor d'un segon, d'un minut o d'un dia? Un segon val un segon? Les respostes seran molt diferents en virtut de qui et contesti aquesta pregunta. O sinó que li diguin a l'atleta que perd una medalla d'or per culpa d'una centèssima d'aquest segon....A l'època de l'institut un segon passava molt a poc a poc. Aquelles classes soporíferes amb una gran majoria de professors que no t'aportaven res es feien insoportables. Jo me les passava pendent del rellotge. No me'l mirava durant una bona estona amb l'esperança que quan ho tornés a fer haguessin transcorregut una bona pila de minuts. Però no era així. Com a molt en passaven cinc i les classes es feien pesadíssimes. Les setmanes també eren lentes, amb un guió perfectament preestablert que poques vegades es trencava. Tres dies a la setmana tocava bàsquet i dos anglès. I quan arribava el divendres era una benedicció perquè des del dilluns esperaves que tot passés ràpid amb l'esperança que arribés el cap de setmana. Ara ja no. Ara ja no cal que esperis que els dies passin ràpids perquè ja ho fan per si sols. Només cal mirar una mica enrere en el temps per adonar-te'n. Ara tot passa molt més ràpid.....i això ja no es pot aturar.

Qui ho hagués dit....

Un es va fent gran, amb més o menys dignitat, i va deixant de banda prejudicis estúpids d'adolescent immadur. Hi ha gent que quan la veus et cau bé, d'altra que no la suportes i al tercer grup de persones simplement l'ignores. Fa molt més mal ser ignorat que no pas odiat i suposo que el 90 per cent dels mortals hi estaran d'acord. A l'Oriol Burgada fins fa un parell d'anys no el podia ignorar. Tampoc em queia bé, així que ja podeu deduir a quin grup de gent l'havia inclòs. De fet quan vaig començar a treballar a Televisió de Mataró i sabia que ell formava part de la plantilla vaig pensar que m'esperava un començament dur. Que equivocat estava! I això que als primers dies intentava que em caiés malament, que em donés la raó de tot allò que sempre havia pensat, que no comprovat, d'ell. Aquella actitud prepotent i xulesca on la guardava? Per què no l'exhibia, jo que l'esperava impacientment? Doncs perquè simplement no existia i era fruit d'aquelles cosetes que fan que algú et caigui malament, molt malament, i no en tinguis clars, si t'ho pares a pensar fredament, els motius. Em va demostrar ser un company de feina excel·lent, col·laborador, engrescador, treballador i professional com el que més. I no només això; em va demostrar dia rere dia que era molt bona persona. Avui hem quedat per dinar. Jo pensava que feia tard però qui ha acabat fent tard ha estat ell. No passa res, a un amic se li perdona. Hem dinat tranquil·lament tot analitzant el món periodístic que ens envolta i en la gran majoria de les coses que hem debatut pensem igual. Entre el vi i els cafès ens hem acabat explicant que malament ens quèiem i m'ha dit una cosa que m'ha fet pensar positivament: "Quan veig que algú em cau molt malament, que no el suporto, i després me n'adono que he estat equivocat durant molt de temps i que rere aquell tio hi ha algú que val la pena, me n'alegro: i molt". És a dir: quants minuts de les nostres vides hem gastat repudiant persones excel·lents? Probablement mai arribarem a saber fins on arriba el límit de l'idiotesa humana...

Una història real....

Barcelona, Rambles. Espero l'Anna ja que hem quedat per dinar. Arribo abans que ella i m'assec en una cadira. Intenten netejar-me les sabates però l'home que s'hi dedica, al veure les meves bambes, desisteix ràpidament. Ja són quarts de dues: passen els minuts i em segueixo esperant. De cop esdevindrà tot. Veig com arriba una noia d'uns vint anys i per la cara que fa sembla trista. Mira amunt i avall i no troba la persona que sembla que està buscant. Neguitosa observa el seu rellotge. Al cap de tres minuts arriba un noi. Sembla tranquil, però aquesta tranquil·litat li durarà poc. Parlen, aparentment, de manera normal. Jo mentrestant analitzo el que passa. La conversa puja de to fins que la noia li fot una bofetada al mig de la galta dreta que ressona fins al monument a Colom. Que bèstia! La bofetada ha estat enorme, d'una execució perfecta: de pel·lícula. És una bofetada tan gran com la que ha rebut aquests dies el govern català de la mà del seu president. El noi se'n va, clar. Marxa corrents i indignat mentre la gent l'assenyala. És el personatge més observat de les Rambles, molt més que les estàtues humanes, els trilers o les prostitutes. I la noia? Fa cara de desconcertada. És com si aquella mà que fa uns segons s'ha disparat no fos la seva. Ara plora i se'n va Rambles amunt cap a Plaça Catalunya. El noi abans ha seguit justament el camí contrari i al cap d'uns metres s'ha desviat cap a un carrer. A ell ja no el veig. A ella sí. Segueix caminant, ara ho fa amb les mans a la cara perquè deu estar plorant. Què els ha passat? Què s'han dit perquè passés això? La noia gira cua i torna cap al lloc dels fets. Busca el noi, n'estic segur. Es para a uns deu metres de mi i mira cap a totes direccions per veure si el troba. Però no el trobarà pas. Sento que he de fer alguna cosa i intervinc. M'aixeco i li dic "escolta, busques el noi que estava amb tu?" ( evidentment no goso dir-li si busca el noi que acaba d'agredir). Em diu que sí i se'm posa a plorar. Li contesto que corri, que baixi Rambles avall i es desvïi al segon carrer a l'esquerra que si va per feina encara el trobarà. Somriu i se'n va corrents. Me n'alegro i penso amb mi mateix que acabo de fer la bona obra del dia. No sé com ha acabat, ni si la noia ha retrobat el noi i han fet les paus o bé li ha clavat una segona i una tercera plantofada. Tampoc sé com acabarà la crisi que hi ha actualment al tripartit, ni si hi haurà més bofetades.

El meu país....

"Al meu país la pluja no sap ploure:

o plou poc o plou massa;

si plou poc és la sequera,

si plou massa és la catàstrofe.

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s'ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure".

Segueix plovent. Ara toca llevantada. Ja té raó Raimon quan diu que al meu país la pluja no sap ploure. Al meu petit país també es cremen banderes d'altres països. I no m'agradaria gens si fos a la inversa. I és que en el fons les banderes..... A la ciutat on visc del meu petit país diuen que hi haurà una ràdio que començarà a emetre al mes de setembre, tot i que l'alcalde havia dit que seria al gener. Una ràdio que donarà a concurs públic els seus serveis informatius, que ja em diran com es fa això, i la majoria de la programació serà externa. Hi ha coses del meu petit país que no m'agraden gens....

Microclima....i amenaces.

Mataró té un microclima. Segur, seguríssim. Mentre tot el país es troba sota l'alerta de fortes pluges, i de fet ja les pateixen, a nosaltres avui no ens plou, ens fa vent. Com a mínim durant aquesta tarda de festa i en la qual s'havien anunciat xàfecs intensos que no veiem enlloc. Si més no que com a mínim plogui on més es necessita i que no és pas aquí a la costa. M'agrada la pluja. M'agrada veure com llampega i com trona. Mai m'ha fet por, més aviat tot el contrari. Però avui ni un llamp, ni un tro....deu ser cosa de Santa Juliana i Santa Semproniana, situades perfectament al calendari per salvar-se de la pluja ( espero no haver-me de menjar aquesta frase d'aquí uns mesos). Però és cert. Del 25 al 29 de juliol, no encetarem ara un debat sobre dates de Santes, mai plou o no ho acostuma a fer. Les Santes; a cavall entre les pluges ocasionals de mitjans de juliol i els xàfecs d'estiu de principis d'agost. Perfectes! Avui a banda de les amenaces de pluja també hi ha hagut una amenaça de bomba a l'estació de tren. Alguns s'han hagut de posar les piles i posar-se a treballar, ja ho té això aquest ofici, però d'altres ens n'hem assabentat de passada mentre s'intentava fer el ronsu després de dinar. Mai he entès quina gràcia té fer una amenaça de bomba. A l'època de l'institut quan s'acostaven exàmens sempre n'hi havia, alguns alumnes fins i tot eren tan descarats que trucaven des de la cabina del davant impostant la veu i amenaçant que el centre esclataria en qualsevol moment. De l'època universitària també en recordo bastantes. A filologia no, però sí a periodisme. Sempre discutia als professors que era una ximpleria desallotjar la facultat per fer-nos anar a tots com un ramat de xais a la plaça Joan Coromines que és ben bé a tocar de l'edifici que en teoria havia d'esclatar. Si algun dia hagués arribat a passar no ens hauríem pas salvat a tan poca distància i amb un edifici fet bàsicament de grans vidres i finestres. S'acosta l'hora de sopar i a la que el vent deixi de bufar començarà la tempesta. Mentrestant l'Anna m'indica que ja ha acabat la novel·la que s'estava llegint i que jo he promès que em llegiré ara que queda lliure. És hora de sopar....i de llegir mentre comença a ploure.

Voyeurisme, Senyor dels Anells i tantes coses....

Curiós: he rebut un comentari al post anterior d'en Ramon Bassas. Diu que també em llegeix. M'ha penjat aquest comentari a una hora intempestiva....gairebé les dues de la matinada quan la majoria dels mortals ja dormen. Els bloggers també? O potser és l'hora en la qual es dediquen a navegar espiant i llegint els blogs de la gent del voltant. Jo ho faig, no me n'amago. Tinc aquest puntet voyeur que m'ha portat a llegir blogs sense parar. Hi ha qui s'aficiona a veure culebrots a la televisió i llegir el blog d'algú per saber quines peripècies viu també és una forma d'estar enganxat a uns capítols constants, en aquest cas, però, de la vida real. És a dir m'interessen més els blogs que el nou David Peris. Per cert....per què la gent no actualitza més sovint el seu blog? No deixa de ser el mateix efecte que quan arribes a casa pensant que t'hauran gravat l'episodi d'aquella sèrie que miraves i no te'l trobes gravat...i fa ràbia. Com que ahir a la nit no hi havia masses blogs per mirar i remirar que estiguessin actualitzats vaig posar la televisió. Feien la tercera i última part d'El senyor dels anells a Antena 3. Ja havia vist la trilogia al cinema i la vaig canviar de seguida. Però en vaig tenir prou per veure en Frodo, en Sam i en Gollum tot portant l'anell a la seva destrucció. Veure en Sam em va fer pensar amb qui sempre he pensat quan l'he vist: en Joan Salicrú. Hi ha qui dirà que no s'assemblen massa però a mi me'l recorda...potser no tan inflat. Sempre he tingut molta mania en buscar dobles a la gent, alguns de més i d'altres de menys encertats. Però clar... no publicaré una llista aquí. Em podria suposar alguna agressió física que no tinc ganes de tornar a viure. D'allò ja en fa gairebé un any però els motius van ser, evidentment, molt diferents.

La madalena de Proust....

Diuen els que hi entenen que A la recerca del temps perdut de Marcel Proust és una de les millors novel·les de la història. O si més no del segle XX. A la facultat quan feia Filologia Italiana sempre ens citaven l'episodi de la madalena. Resulta que el protagonista de l'obra suca una madalena en el tè de bon matí i la flaire que en surt el transporta a fer un exercici de reminiscència i d'interpretació del passat. A partir de la madalena neix tot, vaja. He pensat en la madalena i no precisament amb la de Proust quan he rebut la visita dels meus nebots avui a casa. Tenen, perquè m'entengueu, un i tres anys. No sé si Proust hi va pensar mai quan escrivia la seva obra culminant, però a banda que una madalena et porti al passat també pot arribar a embrutar, i molt!, el terra. La qüestió és que donar de berenar una madalena a un nen d'un any significa que es pugui esquinçar, partir i trencar amb tots els trossets que puguis arribar a imaginar. Centenars...o no: milers! I la casa, neta de feia poquet, es torna a embrutar....és a dir que com si de la novel·la de Proust es tractés , es fa un salt enrere i torna a quedar la casa igual com estava abans de netejar-la. Però bé, en el fons suposo que no passa res. Es neteja i punt. No sé si Proust tenia nebots, ho desconec. Però n'estic convençut que si haguessin anat a berenar algun dia i hagués vist com una madalena s'esmicolava en mil trossets la història de la literatura universal hauria canviat. Ja no parlaríem de la madalena de Proust: possiblement ho faríem del croissant, de la galeta o del brioix. Però de la madalena no.....segur que no.....

Aniversaris, pluja i la Monumental...

Ahir en vaig fer 29. Dinar familiar i també sopar familiar, en aquest cas amb la família de l'Anna que, quines coses té la vida, ahir també feia anys...3 menys que jo. Evidentment si era 5 d'octubre tocava pluja i no va fallar. Recordo perfectament com en un 90 per cent dels meus aniversaris ha plogut, des de les festes amb globus i sorpreses a la botiga dels meus avis quan era petit fins a ahir mateix. S'acosten els 30 i me n'adono que els darrers 10 o 15 anys han passat volant i en el fons et sents estafat. M'hi va fer pensar, encara que en sóc perfectament conscient, un regal que em van fer i que encara no tenia en CD. El concert que Sau va fer a la Plaça de Braus de la Monumental l'any olímpic. Recordo perfectament aquest concert. Era un 9 de juliol del 92 i la Plaça estava a rebentar. Era l'època d'or de l'anomenat rock català. Tu de què eres? De Sopa o de Sau? O dels Pets? O eres una mica més heavy i t'agradava Sangtraït? O eres més alternatiu i t'agradava Umpah-Pah? Aquestes eren les preguntes que es feien a l'època. Jo era de Sau. Una mica de Sopa també, però bàsicament m'agradava Sau. Me'n sabia totes les cançons i tot el repertori que feien als concerts i anàvem amunt i avall veient concerts amb la cara plena de grans, 4 calers a la butxaca i molta il·lusió. Ara bé, el de la Monumental, igual que el del Sant Jordi ( em vaig quedar sense entrada perquè s'havien esgotat) va marcar una època. I ara torno a escoltar aquell mític concert i com s'hi hagués entrat al túnel del temps puc retrobar-m'hi 13 anys després. Ahir em van advertir que mai saps qui pot arribar a llegir el teu blog i que cal tenir molt de compte amb tot el que s'hi escriu. Sé perfectament que som esclaus de tot el que diem o escrivim però que, per sort, som amos dels nostres silencis i pensaments. Igual com sóc amo dels records que em permeten viatjar en el temps i em dibuixen un somriure nostàlgic als llavis....

L'Estatut, l'eclipsi i el cap de setmana....

Aquest matí, durant uns minuts, hi ha hagut un eclipsi solar. Els experts recomanaven no mirar-lo directament sense ulleres especials. Com criatures, vaja, tothom amb qui he parlat ha tingut la temptació durant un segon o una dècima de segon de mirar-lo "a pèl". Quan he arribat al matí a la ràdio m'han deixat una mena de lupa especial i aleshores sí que he pogut veure l'eclipsi. Bonic, curtet, però durant uns minuts s'ha fet "de nit" durant el dia. Evidentment no ha arribat a fer-se de nit com als còmics de Tintin però si que el grau d'il·luminació no era el mateix que un dia normal a la mateixa hora. Fins d'aquí 22 anys han dit que no n'hi tornarà a haver un altre d'eclipsi com el d'avui. Un company de la ràdio ha dit que ja seria mort....he pensat que és un pessimista existencial. És de pessimistes també pensar que a Madrid retocaran tant com vulguin el projecte d'Estatut aprovat a Catalunya? Només fa falta escoltar com en parlen alguns dels barons del PSOE per veure que no es tirarà endavant. Si avui el mateix PSC ja parlava de presentar esmenes al text que es va aprovar fa 4 dies.....mare meva! Dia intens de feina avui també, després d'un cap de setmana també força intens laboralment. Evidentment no he sortit de festa, ni he pogut anar al cinema, ni a passejar, ni res....però d'altra banda ara fins dissabte tinc festa així que tampoc és qüestió de queixar-se. Mentre tornava de Barcelona he escoltat un tros del debut d'en Barril a Catalunya Ràdio. M'ha agradat força l'entrevista que li ha fet a l'Artur Mas, la veritat és que les cues a la Ronda de Dalt s'han fet més suportables ( per què carai no hi ha 5 rondes més per entrar i sortir de Barcelona?!¿?¿!?). Per cert ahir van sortir publicats els resultats de les oposicions que vam començar a fer per la ràdio farà 4 o 5 mesos. Al final he quedat tercer a la llista d'espera, però em permet seguir amb contracte al TOT GIRA. Estic content perquè els meus companys de feina també les han superades. Si és que el cap i a la fi ja ho diem que semblem una familia....passem més hores junts als caps de setmana que amb les nostres parelles, famílies i amics! Mentre escric això escolto, per quart cop avui, que a Reus algú ha guanyat 9 milions d'eurus a la travessa. Ah! Menys mal que és una penya i que són uns quaranta socis, és a dir que 40 milions de pessetes per cap......qui els va parir!