La notícia de l'any...

Perquè aquesta vegada sigui la definitiva. Perquè els qui poden dialogar ho facin.

De periodisme...

Dissabte ens vam llevar amb la mort de Jesús Rollán, exporter de waterpolo. Aquesta persona tenia problemes personals amb les drogues i des de feia mesos seguia un tractament, fins que va decidir acabar amb la seva vida. Ara bé, els mitjans de comunicació, de vegades, caldria que fossim una mica autocrítics a l'hora d'explicar o il.lustrar les notícies. Cal emetre imatges del terra tacat de sang, on se suposa que va anar a parar aquest noi després de tirar-se pel buit? Calen titulars com "Se suicida Jesús Rollán"? Cal destacar més els problemes personals que ha tingut que el seu palmarès esportiu? Evidentment hi ha una cosa que a les facultats de periodisme no podran mai explicar i que no és una altra que tenir o no tenir sentit comú. Sovint en el món del periodisme es proclama que una imatge val més que mil paraules. Depèn de quins casos, òbviament. A mi no em calen taques de sang per estar-ne segur que una persona s'ha tret la vida, ni tampoc em calen veure braços i cames mutilats per saber que hi ha hagut un atemptat. A la redacció parlant de com alguns mitjans havien enfocat la notícia del Rollán ens va venir a la ment una portada d'El Periódico després que ETA hagués assassinat un guàrdia urbà a Barcelona fa uns anys. La portada mostrava, amb tota la seva crueltat, el cos ple de sang i tirotejat del guàrdia amb un titular que deia: "Així mata ETA". El fet de voler posar, encara més, en l'ull de l'huracà la banda terrorista amb una portada així implicava dues coses: que el lector sentís encara més repulsa per ETA, veient la crueltat de l'acte, o que el lector després de sentir repulsa per ETA també la sentís pel director del mitjà. Suposo que també es van decantar per aquesta darrera opció la vídua, fills, familiars i amics de l'assassinat. Canviant de tema avui el TOT GIRA ha rebut un premi per part de la secretaria general de l'esport de la Generalitat de Catalunya. El premi és sobre la cobertura que vam fer quan el Barça va guanyar la lliga de futbol, la temporada passada. Vam currar moltíssim aquells dos dies, consecució i celebració, però va valer la pena. I no pel premi, que també, sinó per les cares de satisfacció que vam fer un cop vam acabar les 12 hores de directe dissabte i les 9 de diumenge. El premi és d'un equip amb el qual convisc cada cap de setmana com si fóssim una família. Des del que més protagonisme hi té, l'Òscar Fernàndez, fins a la resta de l'equip.....Moltes felicitats a tots!!

El dia de la marmota (i II)

Ja hi ha solució: la marmota ha passat a millor vida. Partit tàctic, intens, apassionant en el qual queda palesa una cosa: el Barça ha adquirit la maduresa necessària per penjar-se l'etiqueta de favorit aquest any per guanyar la, tan anhelada, lliga de campions. Perquè han jugat concentrats, perquè s'han adaptat a l'estil de joc que avui tocava, perquè Màrquez i Puyol són una parella de centrals excepcionals, perquè avui Gio i Oleguer han estat esplèndids als laterals, perquè hi ha un mig del camp lluitador, perquè Ronaldinho s'ha inventat una obra d'art, perquè perdem de vista, d'una vegada, a Mourinho i les seves circumstàncies i sobretot perquè la marmota dels nassos ha passat a millor vida.....

Carnestoltes....

Avui serà enterrat Pellofa XVIII, dos dies després de Florentino I i tres dies després que David Beckham afirmés que té problemes per ajudar al seu fill a fer els deures de matemàtiques. A veure David: el problema no seria greu si el teu fill estudiés Agrònoms o Filologia eslava. Però el teu fill té 7 anys i només et demanava que li diguessis a quina hora arriba un tren a Bristol que surt d'un altre indret a les 11:30 i triga 30 minuts en fer el recorregut. Potser és que en època de Carnestoltes el Florentino s'ha disfressat de covard i ha marxat i el David ho ha fet d'inepte i per això no ajuda el seu fill. Però no és creïble, oi? Parlant del Carnestoltes és hora de fer-ho del de Mataró. Una festa que aquest any ha aconseguit el ressò mínim per començar a tenir l'esperança que d'aquí pocs anys serà la festa d'hivern de la ciutat. I una festa que potser no és la millor ni la més participativa però que sí que és la que organitzen un número inferior de persones. En total 4, a banda de les entitats que s'involucren ( no, les noves generacions del PP no ho fan). Són en Pau Andrés, en Mia Castellví, en Cugat Comas i en Joan Sala. Sense ells Mataró no hauria tingut, probablement, Carnestoltes els darrers anys. Han gastat hores del seu temps lliure, han invertit diners de la seva butxaca, s'han discutit, han patit i han suat perquè la ciutat rebi alguna cosa a canvi que ells només rebin maldecaps. I fins i tot hi ha gent que es dedica a criticar aquest esforç només pel plaer de criticar, de fer mal i de xerrar sense saber de la missa la meitat. Quina barra! Què voleu? Per què no us involucreu vosaltres que segur que us rebran amb els braços oberts? Quins collons aquells que sempre veuen els toros des de la barrera i que mai es volen involucrar en res. Però, al cap i a la fi, la llàstima és que no organitzin res els qui ho haurien de fer. La llàstima és que des del PMC no es creguin que el Carnestoltes pot créixer i convertir-se en alguna cosa més. La llàstima és que aquells que haurien de creure-s'ho no ho fan ni hi creuen. Ni hi creuran...