V.I.P. jo?

Avui és el meu primer dia de vacances i la veritat és que ja ni me'n recordava del que era fer-ne. I com que estic de vacances he pensat: 1- Aniràs a dinar fora ( i així ho he fet) i 2-..........et compraràs un cotxe nou. Evidentment la primera acció és força habitual i assequible. La segona passa poques vegades a la vida. Per primer cop en 29 anys em compro un cotxe, compartit amb l'Anna, però no deixa de ser el meu propi cotxe! Està clar que la idea ja feia dies que ens voltava pel cap perquè a mitjans de desembre l'Opel Corsa que fem servir ara s'acabarà ( és de rentingcar). I pagar 8000 eurus per un cotxe que té uns quants anys, que és el que ens demanen, evidentment que no ens feia gens el pes. Així que avui podem dir que ja tenim cotxe nou. Un altre OPEL i un altre Corsa però en aquest cas Silverline i ple d'accessoris la meitat dels quals en desconec la seva utilització (tot arribarà). El que m'anirà perfecte serà el GPS que té instal·lat. Més que res perquè de vegades per la feina em toca anar a llocs com Matadapera i apareixo a Sant Cugat del Vallès o, sense anar més lluny, ahir per anar a Montjuïc des de la ràdio vaig anar a parar a L'Hospitalet (és evident que el meu sentit de l'orientació és pèssim). Ara bé: per què serveixen unes "llantas" de no sé quin nom ha dit? Després d'una estona remenant el cotxe hem passat a negociar el preu, que es veu que això es negocia com si fos la subhasta del peix. Entre números i números han sortit les professions dels compradors: és a dir la de l'Anna i la meva. El venedor tenia penjada al seu despatx fotos dels seus, suposo, fills amb samarretes del Barça. I quan li he dit que era periodista esportiu ha fet cara de satisfet i ha sortit del despatx. No hem entès res. Al cap de 3 minuts ha tornat i ha dit: "us correspon el descompte VIP". I jo: "què?". "Sí, ha dit. Per ser periodista, actor o conegut, l'OPEL fa descompte". Jo ja buscava on era la càmera oculta però al final no l'he trobada i resulta que per ser VIP ens estalviem 300 eurus per la compra del cotxe. Quina gràcia....VIP jo? No! Però benvinguts 300 eurus estalviats!

L'últim de la fila

Tothom ja les ha fetes. Jo no. A l'estiu vaig tenir una aventura meravellosa que no hauria canviat per res, però que em va deixar sense uns dies de repòs. Mentrestant, a hores d'ara, el 99 per cent dels humans estan esperant pacientment que arribin les properes. Uns amb més angoixa que d'altres, això sí. I de cop....gairebé sense que hi pensis, gairebé de retruc: arribaran. Però avui...estimats i estimades amigues: AVUI COMENÇO LES VACANCES!

Un any.....

Avui. Ara, d'aquí unes horetes, farà un any. Un any just d'ençà d'un dels moments que més por he passat en tota la meva vida ( i que espero que no es torni a repetir mai més). Un any que jo anava tranquil·lament per les Rambles de Barcelona i em vaig trobar en una situació horrorosa que molts dels lectors ja deuen conèixer. Pels que no saben de què va tot això....aquí us deixo la història ( ja us aviso que és llarga):

Dimecres 24 de novembre del 2004. Barcelona. Futbol. Lliga de Campions. Barça 1- Celtic de Glasgow 1. Pare, no torno amb tu cap a Mataró, em quedo a Barcelona que he quedat amb uns companys de la ràdio per anar a prendre alguna cosa. Cervesa, ambient escocès, Plaça Reial, la gent comença a marxar i es fa tard. Tinc dues alternatives: agafar l'últim bus nocturn que em porta a Mataró, perquè ja són prop de les 3 del matí, o esperar el primer tren. Ja només som dos els que quedem de festa però ell em jura i perjura que s'espera amb mi fins les 6 del matí fins que agafi el tren. Al cap de 30 minuts ell ja no hi és. S'ha escapolit i ben escapolit en busca d'un pla alternatiu ( aquest ell ja sap qui és i m'ha demanat perdó mil cops, però això no es fa!). Són les 4 tocades i què caram faig jo sol a la Plaça Reial si no és enfilar Rambles amunt fins Plaça Catalunya i esperar que vingui el tren. Una llarga espera sí, però què hi farem. Fa estona que m'estic pixant però m'aguanto. Plaça Reial amb Rambles: vull agafar el taxi que hi ha. Dic "el taxi" perquè és l'únic que veig i una colla de guiris i jo ens el disputem. Finalment el taxista opta per pujar-los a ells, segur que els cobra 30 eurus, i deixar-me a mi a l'estacada. Ja és el segon cop en una nit que em deixen penjat...i espera't! Tinc son, estic cansat, tinc fred i vull arribar a casa. Pujo Rambles amunt. No, no vull coca! No vull llaunes de cervesa i no vull res del que m'ofereixen. Només vull arribar a casa. M'estic pixant de nou però tots els bars estan tancats. Ara sí: veig el carrer Tallers i penso que algun forn, algun lloc dels que sempre tenien vida a tothora quan anava a la facultat, serà obert. I si no com a mal menor, ho sento Senyor Clos, pixaré al carrer. Però és aquest el moment just on passa tot. Només 10 metres arribaré a recórrer carrer endins. Els suficients perquè la llum es faci foscor, perquè per allà no passi ni Déu i perquè hagi anat a parar a la gola del llop. Em toquen a l'espatlla, em giro ( pensant per un moment, innocent de mi, que el meu amic ha tornat!) i em saluda un puny enmig del nas. D'un cop de puny brutal, al cap em ressona tot, m'acaben de destrossar el nas. No entenc res. De fet per no caure ni caic al terra. Com he aguantat aquest cop de puny sense caure al terra si el mateix Tyson s'hauria menjat el ring! De seguida comprovo que si no he caigut al terra és perquè estic contra una paret. En una mena d'impàs entre el carrer i una persiana. És el lloc ideal perquè ningú vegi què passarà. I ningú ho veu, clar, i si ho veuen passen de llarg. Mentre un individu m'aguanta els braços, després del cop de puny que m'han clavat ja ni calia, un altre s'acarnissa amb el meu rostre. Per uns instants penso que s'ha acabat tot. Em vénen al cap records d'anys enrere, de gent, situacions....No sé quan pararan ni si pararan. De fet no durarà gaire, per sort. Però els 2 o 3 minuts es fan eterns. Al final noto que el que m'aguantava aconsegueix endur-se la bossa i l'altre noi fuig corrents al seu darrera. Són lluny de mi i per un segon em poso a córrer darrera seu cridant. Però on vas Oriol? Frena. I així ho faig després de cridar ben alt un fillsdelagranputa que ressona al Tibidabo. No sé què haig de fer. Només sé que em fa mal el nas, que el tinc molt tapat. I quan faig l'acció de voler-me mocar, de cop, em desagno. Començo a rajar sang, molta sang. Miro el meu texà i és vermell, igual que la jaqueta i les bambes. Collons, penso, i ara què faig? Corro fins les Rambles i veig llum a un quiosc. Jo no sé, encara, que tinc la cara destrossada, però els que em veuen sí que ho saben. L'home del quiosc em veu a venir i jo li dic que m'ajudi. No se li acut res més que cridar-me que no m'acosti, que li tacaré la premsa del dia! La mare que el va parir! I què, si taco els diaris! Puc entendre que faci pinta de yonki moribund però això és omissió d'auxili! Per sort s'acosta una noia i em dóna mocadors de paper. El primer que em poso a la cara el deixo xop de sang en un segon i és quan m'acabo d'espantar. Més mocadors mentre la noia avisa la policia amb el seu mòbil ( òstia, clar, m'han robat el meu! i la cartera! les targetes! les ulleres! la ràdioportatil!....). Sirenes i més sirenes i de cop i volta sóc el protagonista de Corrupción en Miami. Tinc dos cotxes de la Policia Nacional i un de la secreta per mi solet. Penso que ja haurien pogut arribar deu minuts abans i evitar l'agressió, però per primer cop en tota la meva vida me n'alegro de la presència policial. Vénen i em pregunten per on han marxat els dolents. Contesto que carrer Tallers endins i els secretes se n'hi van volant. Els altres m'agafen i se m'enduen a l'Hospital. Concretament em duran al CAP de l'Hospital del Mar. Ho sé perque ho posarà als meus informes mèdics no perquè tingui idea, atontat com estic, d'on m'han dut. La infermera de guàrdia que m'atén em mira malament. Abans he hagut de donar les meves dades i se n'han hagut de refiar de mi perque no tinc DNI ni tinc res. La infermera que em mira malament em pregunta que què m'ha passat. Li dic que m'han apallissat i em diu, com si jo fos el delinqüent, que faci el favor de rentar-me la cara, que on vaig així pel món. I jo què sé com collons vaig pel món, penso. Si ni m'he vist! I quan em veig vull plorar i això que encara no ho he fet ni pel dolor ni per la situació. Però ara tinc ganes de plorar i ho faig. Em veig ensangonat, inflat, apallissat, humiliat. Em rento, em posen un cotó al nas, em fan radiografies, quatre tirites, una gasa i al carrer. Em cago en la infermera que m'ha atès i veig que la Policia Nacional encara m'espera fora del CAP. Em diuen que si vull fer denúncia per l'agressió ( jo ja penso que quina: si la física o la moral de l'Hospital del Mar). Anem cap a comissaria i arriba l'hora de fer tot el paperam. Que què carai feia anant sol per aquells varals, que si els he vist, que com eren, que si àrabs o sudamericans. I jo què sé qui eren! Només sé que àrabs no eren però que a partir d'aquí hi ha mil hipòtesis. Tota la comissaria em mira amb cara de solidaritat. Encara rajo sang pel nas i tinc ganes de dormir. Vull arribar a casa i un policia crida un taxi perquè m'hi porti. Arriba el taxista i quan em veu fa cara de pànic. Deu pensar que aquest paio no entra al seu taxi ni boig. Li dic que es tranquil·litzi, que m'han apallissat i atracat i que aquesta no és la meva cara habitual. Quan em sent parlar en català canvia la seva fesonomia i em fa pujar al davant ( com si en català no el pogués atracar o estafar). Ja és de dia i en 30 minuts arribo a casa. Ara començaran les mil i una explicacions repetides una i altra vegada però per sort el pànic, la por, la incertesa de si seria l'últim dia de la meva vida s'ha acabat.

El Clàssic (i II)

Com m'agrada haver-me equivocat! Quina poca fe que tenia! Quin partidàs, mare meva, el que va fer ahir el Barça al Santiago Bernabèu. Des que tinc ús de raó és el bany més gran que mai ha fet el Barça al Reial Madrid. Més fins i tot que el 5 a 0 de fa uns anys al Camp Nou o el 0 a 3 de la temporada de Venables. Ahir el Barça va convertir el futbol en poesia, va fer trontollar el projecte galàctic del gran Florentino Pérez i la premsa madrilenya es va haver de rendir a l'evidència. Que segueixin fitxant tots els galàctics que vulguin, que continuin amb aquest projecte, que ens va la mar de bé. Només un jugador del Reial Madrid, Michel Salgado, ha estat capaç de reconèixer el dia després que l'equip blanc ha acabat un cicle. Justament quan el Barça té uns jugadors amb l'edat ideal per marcar-ne un altre de triomfal i explotar definitivament. Messi, Eto'o, Ronaldinho, Màrquez, Deco, Puyol, Oleguer.....hi ha plantilla per anys i els títols més importants no han de tardar a venir. Si fa uns dies pensava que el Barça perdria al Bernabèu se m'han acabat tots els dubtes. Frank Rijkaard i tot l'equip s'han llicenciat, han fet una tesi doctoral que es pot qualificar de Cum Laude i les derrotes de l'any passat a Londres i Madrid han servit per aprendre'n i rectificar a temps. La lliga i la Champions al sac pel 2006? Ara ja no en tinc cap dubte. Amén!

El Clàssic (I)

Dissabte no guanyarem al Bernabèu. Ho sento pels que pensin que sóc un pessimista però el cap em diu això. El cor em pot dir que ja seria moment que ens acarnisséssim amb el Madrid. Que amb el brillant joc que l'equip ha desplegat les últimes jornades hi ha motius més que suficients per clavar un 0 a 5. Però la majoria de "grans invents": jugar amb 3 centrals, posar un lateral més lent que el seu extrem esquerre, resituar els homes creadors....s'han fet al Bernabèu. Hi ha pànic escènic i aquest cop Frank Rijkaard em deixaria ben parat si apostés per aquest onze: Valdés, Oleguer, Puyol, Màrquez, Sylvinho, Xavi, Motta, Deco, Messi, Ronaldinho i Eto'o, en comptes de posar Bellettis, Giulys o Edmilsons. Anem a totes al Bernabèu si us plau, però uns que defensin, els que en saben, i uns altres que ataquin. Que l'experiència patida l'any passat, amb 4 contracops ens van liquidar a Madrid i al camp del Chelsea, no es repeteixi! A Madrid a més, sabent que el Barça com a equip és molt superior al seu, ja se n'ha encarregat prou la premsa blanca d'escalfar el partit. Em sembla repugnant el que fa dies que fan els diaris d'allà amb titulars com: Perdonará el público a Eto'o? L'endemà: El madridismo no perdona a Eto'o (amb una merda d'enquesta feta en contra dels interessos blaugranes pels crits, desafortunats això sí, del camerunès fa uns mesos). Cadascú juga el seu paper sí...però això amb el clima polític que també es viu actualment pel tema de l'Estatut no fa res més que incitar a la violència. Que quatre descerebrats, que a tot arreu n'hi ha, facin crits racistes, insultin Catalunya i si cal, i el Barça guanya, caigui de tot al camp. Temps al temps....

L'off the record

Diumenge a les 12 del migdia. Ciutat esportiva de l'Espanyol a Sant Adrià del Besòs. M'hi envien des de la ràdio perquè el president de l'Espanyol, Daniel Sànchez Llibre, ha de ser-hi veient algun equip de la pedrera i després ha de parlar pels mitjans. Quan arribo allà no hi ha ningú de cap altre mitjà, el partit de l'Espanyol B s'ha suspès per culpa de la pluja, amenaça una tempesta d'escàndol i em sento desorientat. Però per sort el partit de l'equip femení es juga ( es veu que les dones poden jugar amb bassiots i els homes no...i sí: a Mataró dels bassals en diem bassiots). Parlo amb un encarregat de seguretat i em diu que ha vist el presi***. De cop em giro i el tinc a 15 metres; ja ho dic jo que fa temps que un oculista m'hauria de mirar bé la vista. Directament hi vaig. Està envoltat de gent del seu entorn. I decidit li dic: Hola! Sóc de Catalunya Ràdio i si pot ser després m'agradaria parlar amb vostè. La seva resposta: Per Catalunya Ràdio no parlo. Jo em quedo parat, a mig camí entre l'estupefacció i l'incredulitat. I ell segueix: Hi ha un company teu que va dir mentides per antena i que encara em deu una cinta on es pugui demostrar que no va mentir. Jo li dic que no sé de quina cinta em parla, que a la ràdio sempre hem tractat bé l'Espanyol, o com a mínim des que hi sóc, i que si no vol parlar amb mi m'esperaré que vinguin altres mitjans a veure si parla i hi posdaré el micròfon. El més curiós, per mi, és que avui l'As publica una foto en la qual jo surto al costat del presi, una foto que prometo publicar al post, del moment posterior al rifirafe. La història continua a tres quarts d'una del migdia. S'acaba la primera part del partit de les noies i me'n vaig cap al bar. Veig que arriba un company de la COM i li comento que el president també és al bar. Hi entrem i seiem darrera la taula on hi ha el presi amb més gent. Al cap d'uns minuts arriba un periodista d'El Mundo Deportivo i s'asseu amb nosaltres. Som tots els que al final hi serem, nosaltres tres, que mentre esperem fem una cerveseta. El presi de cop canvia de taula i s'asseu amb nosaltres. I aquí comença el show. Durant 40 minuts repassa tota la premsa barcelonina i tot l'entorn de l'Espanyol. A uns els deixa a parir i a uns altres els elogia. Parla de coses que si es publiquessin amb mala bava li podrien fer mal. Explica que tan li és seguir com no seguir de president, ensenya missatges que ha rebut de suport al seu mòbil personal, despotrica de qui vol despotricar i es mostra afable, confiat i directe. Potser és tan intel·ligent que juga un paper claríssim davant de qualsevol periodista, o potser és tan ingenu i bona persona que diu gairebé tot el que li passa pel cap al primer que passa. A mi aquest home em cau bé tot i la vacilada que ahir em va fotre. No hi ha masses dirigents que sense que et coneguin de res s'asseguin a parlar amb tu durant 40 minuts amb tota naturalitat. Però aquestes coses de vegades li podrien comportar un disgust al presi. Què passaria si algú dels que ahir era allà hagués publicat tot el que va dir-nos? Hauria mentit? No. Hauria traït? Sí. Per tant presi des d'aquí una recomanació.....ahir et vas trobar bones persones però qualsevol dia, i ho saps per experièncioa, et pots trobar molts cabrons que l'off the record se'l passen per on volen. Ah...per cert....al final tot i ser de Catalunya Ràdio evidentment que ens va fer declaracions. Després dels 40 minuts de sobretaula només faltaria! Ara bé presi: la propera vegada podria convidar-nos, com a mínim, a uns berberetxus.

• *** Com podeu suposar li dic presi per no citar el nom cada cop. No pas perquè un servidor de vostès sigui periquito.

Ja el tenim aquí!

Ja fa dies que ha tornat. I això que, si tenim en compte el calendari, encara falta un mes i mig per Nadal. Però mentalment fa la sensació que no és així i és que per molt que vulguem desconnectar ens és impossible. Abans el Nadal devia fer gràcia perquè arribava de cop. Però des que tinc ús de raó les festes comencen gairebé quan acaben Les Santes. Ara sense exagerar: el Nadal comença quan surt el calb de l'anunci de la loteria per la tele. El primer dia que surt ja ha començat el Nadal. Aquest tio el tenen 10 mesos tancat en una casa, que deu ser semblant a un gran Hermano amb els protagonistes de la resta dels anuncis, i quan s'acosta el mes d'octubre el treuen, es fuma un porro i va pels racons bufant la pols de la sort. Quina mala fortuna dec tenir que mai me l'he trobat de cara. Aquest tio no està bé del cap ni que la suerte le acompañe. Aquest tio està malament perquè segur que a la casa on viu durant l'any amb els protagonistes dels anuncis s'ha trobat al nen odiós de l'spot de Volskwagen. Que si ara que ja s'acosta el Nadal no en teníem prou amb el calb de la loteria ens tornen a instaurar l'anunci on el nen està a punt d'agafar un atac d'histèria. Qui el va parir!

Boicot, Xirinacs.....

L'Albert Om acaba d'entrevistar el Lluís Maria Xirinacs al programa El Club de TV3. A l'exsenador ja fa temps que li seguia la pista des que es manifestava a la Plaça Sant Jaume fa uns anys. Va tornar a ser notícia fa dues setmanes quan va ser empresonat perquè l'any 2002 s'havia declarat "amic d'ETA". Ell ho va justificar, crec que de manera coherent, però el van empresonar perquè sobre ell hi havia una ordre de recerca i captura. Va ser alliberat al cap de pocs dies per raons humanitàries amb la condició que durant 3 anys no tornés a fer cap manifestació pública del que pensa. Avui l'entrevista que li han fet a tv3 ha estat boníssima. Xirinacs ha intentat argumentar els seus pensaments de nou però com que l'Albert Om sabia que si li feia preguntes compromeses l'exsenador podria tornar a dir alguna "frase cèlebre" ha optat per no fer-les. El Xirinacs ha dit que hi havia censura perquè no li preguntava el que li havia de preguntar i que aquesta censura s'havia d'acabar. Com a periodista n'estic convençut que l'Om li hauria fet preguntes del tot compromeses, jo també les hagués fetes, però sempre i quan això no hagués posat en un problema a en Xirinacs. I ell ho ha interpretat com a censura. He rigut una estona, la veritat. Per cert que mentre tenia ganes de berenar he obert l'armari i he mirat, per curiositat, d'on són els productes que habitualment comprem a casa. En tenim de catalans...i molts. Però també de gallecs, madrilenys, andalusos....Per exemple: amb el que m'agrada la Coca Cola deixaré de beure'n perquè s'envasa a Madrid? No. Deixaré de menjar les escopinyes que m'agraden perquè s'envasen a Galícia? No. A alguns llocs de l'Estat, des que Catalunya vol un nou estatut, s'està cridant a boicotejar els productes catalans. No fa falta ser massa llest per interpretar aquest boicot com una mostra més de l'espanyolisme més ranci. Ai nois.... feu feu....gasteu 1000 eurus més al mes per omplir el vostre rebost de productes més cars, ja siguin d'Extremadura, La Rioja, Alemanya, França o Suècia. Compreu, si us dóna la gana, xampany francès i que us costi 10 vegades més que el cava català. Deixeu de menjar i fer servir milers de productes envasats aquí simplement per això: per estar envasats aquí. Però després feu una altra cosa: a finals de mes mireu el compte corrent..... a veure quant de temps us dura la tonteria.

Corfbol

Veieu com passa el temps: el mes que ve ja és Nadal!! Aquest cap de setmana passat he pogut viure en directe, in situ i en pròpia persona una decisió històrica. La Federació Catalana de Corfbol ha estat acceptada com a membre de ple dret per la Federació Internacional i per tant podrà competir, a priori, a nivell oficial a partir d'ara en les competicions internacionals. Després de tot el rebombori que hi va haver per impedir que la Federació Catalana de Patinatge fos acceptada ara les coses s'han portat amb molta més discreció. I això és el que va passar dissabte al matí. Una reunió de la federació internacional en la qual es va posar a debat la ratificació o no de Catalunya com a membre de ple dret. El resultat va ser brutalment favorable: 37 vots a favor de la inclusió i 5 en contra. I una reunió en la qual només hi havia un periodista i aquest, casualitats de la vida, era jo. Molta gent es pregunta que què carai és el corfbol. Doncs un esport que ha tingut més ressò mediàtic en dos dies que possiblement en molts anys. I més que en tindrà a partir d'ara perquè de ben segur que se'n sentirà, i molt, a parlar per vàries raons:

• 1-A l'abril hi ha un Europeu a Hongria en el qual Catalunya ja pot prendre-hi part.

• 2-Perquè segons va dir el president de la Federació Internacional la decisió és irrevocable i definitiva.

• 3-Perquè no hi ha una federació espanyola de corfbol i per tant, de moment, Catalunya té via lliure. Però i si se'n crea una per part del consell superior d'esports? ( cosa que només es podria explicar a causa d'una rebequeria política ja que a la resta de l'estat aquest esport no es practica.)

• 4-No estan que trinen alguns mitjans de comunicació espanyols davant d'aquest reconeixement? No exigeixen al consejo superior de deportes que es faci una federació espanyola? No seria una cosa totalment absurda tenint en compte que un mínim de 6 comunitats autònomes han d'acreditar-ne la pràctica i això ara no és així? Hi haurà moviments? Manipulacions per crear-la i absorbir la federació catalana?

• 5-Perquè aquest esport podria ser inclòs a la disciplina d'exhibició en alguns jocs olímpics propers....i Catalunya, tot i l'admissió, aquí no hi podria participar perquè la selecció que ho hauria de fer seria l'espanyola.

Ho veieu com en sentirem a parlar?