Adéu 2005!

La xerinola és a punt de desfermar-se entre la majoria dels humans ( encara que hi ha països on el 2006 ja és una realitat i d'altres on encara els trigarà unes horetes més a arribar el canvi d'any). Arriba el canvi d'any i si hi ha vida en un altre planeta, i són capaços d'analitzar-nos, segur que pensaran que no estem massa bé del cap. De cop i volta, durant uns instants, aquí tothom farà el mateix: menjar 12 grans de raïm o substituts vàlids ( aquest any 1 segon més tard). I després l'eufòria col·lectiva (com si per uns instants ens trobéssim al 25 de juliol). Abans, però, haurem analitzat l'any a nivell personal. I què voleu que us digui del 2005. Per mi les coses han anat generalment bé, molt bé. A nivell personal, a nivell professional. No puc demanar gaire més a l'any que deixem. Només una cosa: que al 2006 continui tot més o menys com l'any que abandonem. Això sí: amb la nova llei antitabac segur que els nostres pulmons estaran una mica més nets. Que tingueu una excel·lent entrada d'any!!!!!!!!!!!!!!!!

La notícia de l'any

Probablement l'any 2005 passarà a la història com aquell en el qual la guerra d'Iraq, lluny del que ens volen fer creure, continua sent una guerra amb totes les de la llei. Papes que moren i d'altres que vénen, Londres 2012, Atemptats a Londres, el cartell de Santes, Matrimonis homosexuals, l'esquerra manant i la dreta manifestant-se ( cosa insòlita), Cruïlla de Cultures, El Cas Civit, Lance Amstrong es retira, Alonso campió del món, Pedrosa fa el doblet, el PP perd Galícia, Boicot al Cava, Ventdelplà que arrasa, L'any Quixot, La nova Riera, La crisi del Madrid (je je je), Una nova infanta a viure del cuentu, Mar Adentro, El Carmel...Però probablement la imatge més impactant de l'any és la delegació catalana ( Carod, Mas i De Madre) defensant l'Estatut a Madrid. Un Estatut que, com si fos un près a punt de ser executat, ha estat retallat, mutilat i minimitzat de manera brutal. I això que un 90 per cent del Parlament català hi va votar a favor. Hi ha coses que a Espanya mai entendran.

Queden poques hores perquè acabi el 2005 però encara hi ha cinc persones que hauran de fer la feina ( ho sento però toca repetir noms).

1. Ramon Radó
2. Cugat Comas
3. José Spà
4. Núria Radó
5. Jordi Sala

Les Santes 2006 al juny???!!!!!

Doncs sí: ho heu llegit bé. Les Santes 2006 passaran a la història perquè deixaran de celebrar-se quan habitualment es feien. Les dates escollides: del 19 al 25 de juny. De fet ja feia temps que des del Patronat Municipal de Cultura es volia fer un tomb radical a la festa i englobar-la dins d'un gran festival de primavera que arribés al punt àlgid pels volts de Sant Joan. Doncs ja ho han aconseguit. Aquest dimarts, una desena de mataronins que hem format part de les comissions de treball de la festa major els darrers anys hem assistit atònits a una reunió de preparació de Les Santes 2006. Un sol tema estrella sobre la taula: aprovar les dates de la festa major de l'any que ve. Ja queda lluny el debat sobre si Les Santes cauen del 24 al 29 o del 25 al 29 de juliol. Senyors: La Crida aquest any es farà, per imperatiu legal o grauperià, el diumenge 18 de juny, igual que la tradicional Nit boja. D'altra banda el 19 de juny, segons ja publica l'Ajuntament al seu calendari de festes 2006, serà festiu a la ciutat. La resta d'actes s'encavalcaran en funció dels dies de la setmana arribant al punt àlgid durant la nit de Sant Joan amb una macrorevetlla de final de festa i benvinguda de l'estiu al Parc Central. Això sí: el 27 de juliol es farà la tradicional missa de Les Santes, totalment aïllada ja del calendari de Santes 2006 en sí. Segons han informat a la reunió, l'església ha vist amb bons ulls aquest canvi. Per cert: apuntin grups, confirmats als seus webs, que actuaran a Mataró durant la propera festa major: Loquillo i Los Trogloditas, Andy i Lucas, Núria Feliu i Maria del Mar Bonet. Com poden observar es nota el canvi de rumb a la direcció del PMC. Quines Santes que ens esperen!

Fórmula matemàtica

Recepta: Festes de Nadal (ingredients per a 4 persones).

-Dos quilos de família.

-Mig quilo de conversa.

-150 grams de retrets.

-Tones de menjar i litres d'alcohol.

-Quilos de bicarbonat.

-Dues talles més.


Es barreja tot ben barrejat i s'obté, finalment, el plat. Que vagi de gust!

Bon Nadal!

Als que em llegiu. Als que no ho feu. Als que esteu al meu costat. Als que esteu lluny. Als que estimo. Als que m'estimeu. Als que ignoro. Als que m'ignoreu. Als que em patiu. Als que us pateixo. Als que governeu. Als que esteu a l'oposició. Als que rieu. Als que ploreu. Als que us ha tocat la loteria. Als que us ha fet ràbia que els toqués. Als que treballeu amb mi. Als que heu treballat amb mi. Als que us admiro. Als que m'admireu. Als baixos. Als alts. Als bonics. Als lletjos. Als intel·ligents. Als ignorants. Als desgraciats. Als feliços. Als catalans. Als ciutadans del món. Als ploraners. Als riallers. A tots els que no cito. A tots: QUE TINGUEU UN BON NADAL!

I a tu?

He passejat per la Riera aquest migdia i se'ls veia d'una hora lluny, ja que tenien una cara de felicitat que no podien amb ella. Són els nous agraciats amb el tercer premi de la loteria d'enguany. 50 mil eurus per dècim. No està gens malament i ho celebro per ells. Però fa ràbia, clar. Perquè també hauríem pogut ser tu o jo els agraciats i no ho hem estat pas. Em sembla perfecte que toqui la loteria a la gent que ho necessita, com el cas d'una dona que estava a punt de perdre el pis. Ara bé: em toca els collons que qui en surti beneficiat siguin notaris, amos de finques especuladores i d'altres. Potser és que el calb de l'anunci m'ha fet pagar un post que vaig fer sobre ell i m'ho ha tornat en forma de revenja. Però més d'un mataroní avui ens hem quedat amb una cara que déu n'hi do.....En fi: que hi hagi salut!

P.D: Per cert: entre el 0 a 3 de fa uns mesos, la grossa a Vic i el tercer premi a Mataró el boicot al cava ni es notarà....ens l'haurem begut tot aquí!

No em toqueu el Peris!

No m'entusiasma la nova etapa d'El cor de la ciutat. Massa canvis, massa forçats i, de moment, les noves històries no m'enganxen gaire. Potser m'he perdut més de la meitat dels nous episodis i si encara la segueixo és per alguns personatges que em fan gràcia. Un d'ells és el Peris. El Pep Anton Muñoz aconsegueix fer un personatge molt proper i molt humà però, pobre, sembla que hagi trepitjat merda. Avui sense anar més lluny li ha agafat un altre infart i ja se sap que, al pas que va, acabarà fotent un pet. Home, no fotem! Al llarg dels mil i escaig episodis de la sèrie se li ha mort una filla, el seu fill ha estat a la presó, se li ha mort el cunyat, s'ha hagut de vendre el bar perquè el seu fill no tornés a la presó, ha tingut un infart.....i ara toca que en tingui un altre? Ja se sap que després de dinar i de fer el cafè a la majoria dels mortals ens costa molt no adormir-nos durant uns minuts...i ara foten el Peris a la UCI. No voleu dir que si el maten qui acabarà a la UCI no serà la mateixa sèrie?

Tòpics

Hem passat el cap de setmana, ara que encara tinc vacances, al Berguedà. Primer de tot cal trencar un tòpic: encara que a Berga el termòmetre marqui un grau no fa fred. És més: passo més fred aquí quan en marca cinc! Serà per culpa de la humitat. Més tòpics: la Patum és millor festa que Les Santes. Et pot emocionar, et pot agradar la música i els entremesos...però quina plaça més ridícula i minúscula la de Sant Pere! No fotem! De fet, els de la UNESCO ja tarden en escollir El Bequetero com a himne de la humanitat. Tercer tòpic, que espero que es compleixi; aquest any la grossa de Nadal cau a Berga. El cap de setmana, a banda d'analitzar tòpics, també ens ha permès tenir un temps fantàstic, poder dinar al peu del Pedraforca, passejar per la comarca, visitar Castellar de N'Hug o les fonts del Llobregat ( maquíssimes). Fer el turista pel meu país també m'ha servit per assistir a un sopar degustació sorpresa que ahir ens havia preparat l'hotel. Gran sorpresa que no es va arreglar fins que el sopar va anar avançant. De primer, i amb la fòbia que els hi tinc, cremeta de porros amb encenalls de pernil. No suporto les cremes; tothom que em coneix una mica ho sap. És més: faig un curs de cuina ( del que un dia en parlaré) i per culpa de tres alumnes un dia ja em vaig haver d'empassar una classe de com fer cremetes. No les suporto: és culpa de la textura. És més: m'apassionen ingredients com els xampinyons o el carbassó....però crema de carbassó o de xampinyons no les puc veure ni en pintura. Així que vaig haver de fer el cor fort i entre glop de vi, tros de pà i glop d'aigua vaig aconseguir engolir mig plat de la crema ( i ja vaig fer massa). De segon plat: Crêpe farcida de botifarra i xampinyons banyada amb salsa de formatges. Evidentment l'únic formatge que no puc soportar, el roquefort, era la base de la salsa. Portàvem dos plats i ja no sabia quina cara posar. De tercer ens tocava una sopa marinera i quan ja em temia el pitjor, tampoc m'agrada la sopa de peix, què hi farem, va aparèixer un rap amb tomàquet natural dins d'una cassoleta. Vaig respirar de gust. Sort que el darrer plat i els postres van arreglar el sopar que comptava, això sí, amb una excel·lent companyia. I és que en el fons els tòpics ja ho diuen: el menjar en un sopar romàntic és el de menys ( si tens la sort que no et toca menjar cremetes o roquefort).

Boicot!

Comencen a sortir les xifres del sector del cava després del boicot que s'està fent des d'alguns llocs d'Espanya. Ha baixat, clar. És obvi que hi ha molt d'imbècil pel món i gent que confon les coses. Jo si m'hagués de dedicar a fer boicot als productes espanyols primer de tot hauria d'anar amb una lupa a comprar i no em dóna la gana. Després remenar estanteries i buscar productes que només fossin fets aquí o en d'altres llocs fora d'Espanya. És obvi que potser la factura pujaria el doble i que no sóc imbècil. Ja us dic també que una cosa és ser nacionalista i una altra de ben diferent és ser gilipolles. Tampoc deixaré de beure vi de la Rioja, menjar escopinyes gallegues o pernil ibèric només pel fet que provingui d'Espanya. Tampoc no puc ni vull fer boicot a Espanya, entre d'altres coses, perquè la meva sogra és andalusa, el meu avi era de Madrid, la meva àvia de Teruel i tinc coneguts repartits per tot el mapa. Però també és cert que cada cop ens ho posen més difícil. Molt difícil. Massa difícil.

Supersticions

No sóc gens supersticiós, no ni poc, però avui que és dimarts i 13 ja m'he llevat amb la grua enduent-se'm el cotxe. Es veu que on l'havia deixat, tot i que estava permès i no hi havia res senyalitzat, havien de pintar. Què volen: fotre zona verda aquí també? La qüestió és que al final resulta que el cotxe sí que se l'ha endut la grua però no cap al dipòsit de vehicles sinó a un aparcament de sorra prop de la Ronda Cervantes, Cal Collut. És divertit aquest joc, m'ha agradat força. Pel Caga tió em demanaré una grua i aniré movent cotxes per la ciutat. Als de Can Maitanquis els deixaré a la Via Europa i els de Rocafonda a Cerdanyola. Veureu com riurem....

P.D: És dimarts 13 i aquesta tarda és el gran dia. Em toca anar a l'IKEA.

Match Point

Finalment he vist una pel·lícula que feia dies que volia veure: "Match Point" de Woddy Allen. M'ha semblat esplèndida i, això sí, molt dura. Ni un somriure en cap dels 120 minuts de durada. Excel·lents interpretacions i una impressionant Scarlett Johansson. A Lost in Translation ja va deixar bocabadat a més d'un. A Match Point explota definitivament. Al sortir del cinema, un cop acaba la pel·lícula, surten les crítiques: que si no m'agrada com s'acaba, que si no sembla del Woddy Allen, que si el noi ho fa molt bé i un darrer, això sí, que m'ha indignat: "Doncs no és tan guapa aquesta actriu, referint-se a la Johansson, i, a més, té una boca horrorosa. És mona però no n'hi ha per tant". He pensat que demà al matí algú hauria de passar urgentment per una òptica perquè el seu cas ha de ser tractat immediatament. O no?

Queden 72 hores....

No m'ho puc treure del cap. No hi ha res que em distregui i que eviti que hi pensi durant una estona. M'és impossible i això que lluito per aconseguir-ho; però res de res. Mirar la televisió o llegir un diari tampoc m'ajuda: allà també hi ha quelcom que m'hi fa pensar. Però queden 72 hores i me n'he de fer a la idea. Ja no es pot evitar: és i ha de ser així. No sé si aquest problema és només relatiu al gènere masculí o alguna representant de l'altre gènere, és a dir del femení, també s'hi pot sentir identificada. Però vés per on que tothom amb qui ho he parlat, del gènere masculí, m'entén i es solidaritza. Això em fa sentir millor tot i que allò sigui, sovint, l'infern. Sort que un cop deambuli per allà alguna cosa em podrà reconfortar: els pastissets d'un euru o els hotdogs a 50 cèntims. Més que res perquè l'estada se'm faci el màxim de suportable possible. Sí, ho heu entès bé: dimarts em toca anar a l'IKEA.

Operación Triunfo ha fet molt de mal....(i II)

No entenc com és que la meva veu no ressona tant com la dels triunfitos d'abans. Ni em sento, ni sento la melodia, ni sento com sono, ni pensava que la cançó era tan alta, ni tan llarga, ni l'alcohol m'ha fet efecte: anem bé. S'acaba la cançó i la gent aplaudeix per no ser maleducada. Crec que a l'únic festival d'Eurovisió on no hauria quedat últim classificat és en el qual va participar una dona que recordo que cantava una cosa semblant com "a quién maneja mi barca a quién". La dona va treure 0 punts, clar. Atenció perquè el grup del nostre costat hi vol tornar. Ara toca cantar "torero" de Chayanne. Evidentment amb uns altres moviments d'acadèmia totalment estudiats. Pffff. Després no ens toca, clar. Ara arriba el torn de les balades. Que si Unchained Melody, que si I Have Nothing, que si Only You....Que ens fareu adormir i no són ni les dues! La proporció ja la tenim clara. Ells en canten set i nosaltres una. Així que si no pots amb el teu enemic busca elements per derrotar-lo. Me'n torno a la barra i aprofito que el "DJ Karaokaire" no hi és per birlar uns quants papers del grup del costat on hi ha apuntades les seves cançons (lleig, ho sé). Serà la única manera que cantarem. I Mare de Déu si cantem! Mentre el grup del costat no entén perquè ja no canten tan sovint el nostre entona cançons des d'Estopa a Madonna, passant per Nino Bravo ( realment si aixequés el cap pobre home....), Queen (Freddy Mercury és un altre que si ahir hagués aixecat el cap hauria flipat amb la nostra interpretació del Bohemian Rapsody), Rosanna i La Oreja de Van Gogh. Cantem fatal, molt malament, però riem, que quan vas a un karaoke és del que es tracta. Cap dels que ahir vam cantar ens creiem estrelletes de concursos prefabricats. I els de l'altre grup pobrets....ha de ser dur llevar-se cada dia amb tant de talent desaprofitat per la música. O potser encara estan buscant els papers que els vam birlar. OT està clar que ha fet molt de mal a la gent que abans anant a un karaoke passàvem desapercebuts. Sortim de l'indret que són gairebé les tres. El grup se separa. Uns diuen que se'n van a dormir....diuen. Uns altres que marxen. I quedem uns quants que anem cap al CLAP. La resta de la nit és molt llarga i hi ha coses que no es poden explicar. I menys en un bloc.

Operación Triunfo ha fet molt de mal....(I)

És dimecres a la nit i m'apunto a una sortida a sopar+karaoke+el que surti amb els meus excompanys de treball. Cal menjar ràpid per agafar el mínim de forces que permetin convertir-nos en les estrelles de la vetllada. Sopem uns entrepans a un indret del port i cap a les onze i poc baixem a un karaoke anomenat "la prima volta" ( ara ja sé perquè es diu així....). Estem pràcticament sols. El nostre grup el forma una desena de persones, entre els quals alguns bloggers òbviament. Mentre demanem unes consumicions un noi de l'altre grup puja a l'escenari, agafa el micro i com si fos el Davd Bisbal es fot a cantar una cançó ensucrada. Mare de Déu com comença la nit. A més, com si hagués sortit d'un càsting d'OT, acompanya la veu amb moviments prèviament estudiats al mil·límetre. ANem prenent nota de les cançons que volem cantar. Quan es va a un karaoke has de tenir clares diverses instruccions:

• 1-Anar-hi en grup.

• 2-Que el nivell etílic sigui considerable ( tranquil Ramon, després hi ha taxis).

• 3-Com més cutre sigui la cançó que s'ha de cantar millor.

Complertes aquestes premisses intentem que arribi el nostre torn. Ara bé: si jo només veig dos grups al karaoke no entenc perquè després d'una desena de cançons nosaltres encara no n'hem cantat cap. M'aixeco i ho vaig a comentar al "DJ karaokaire". Començo a entendre perquè el local es diu "la prima volta"...representa que cantaràs una primera, i única, vegada en tota la nit. Veig un munt de papers amb títols de cançons esteses pel taulell però les nostres estan a sota de tot: ho trobo injust i li dic que faci el favor de deixar-nos cantar que després d'aguantar durant 30 minuts ja ens toca. I efectivament: ens toca. Primer atac per part del grup. Hombre Lobo en París de La Unión. Quan dic que algú surti amb mi a cantar-la ningú la coneix, és mentida perquè després tots la coregen, així que em trobo sol davant del perill. Comença l'espectacle.....

La mort

Un amic m'acaba de comentar que un company del seu equip d'handbol s'ha matat en un accident de cotxe. 20 i pocs anys i una vida per davant. No toca morir-se tan jove. No és just. A mesura que passen els anys persones properes van desapareixent. Segons el guió previst ( un guió imperfecte i ple d'errades) els primers a dir adéu són els avis, després els tocarà als pares, amics i posteriorment qui sap a qui. Però als 20 anys no. Als 20 anys no toca. Aquesta mort m'ha fet pensar en gent de la meva edat que ha anat desapareixent. Recordo el cas de l'Helena quan anàvem a l'Institut. Una noia plena de salut, que ni fumava, ni bevia, ni cometia excessos i que de la nit al dia va marxar per una malaltia que ningú va entendre. Farà 3 o 4 anys també va marxar en Bernat. Bomber de professió, la mort se'l va trobar fent una de les coses que més li agradaven: esquiar. Tots dos eren molt joves i tenien una vida per viure. Però per puta desgràcia no hi van ser a temps. En d'altres cultures la mort se celebra com un pas més cap a una vida millor. Nosaltres no hi estem acostumats. Per sort o per desgràcia quan passen fets així no ens hi acostumarem mai.

Què és la sort?

La sort és haver nascut al primer món. La sort és tenir gent al voltant que t'estimi. La sort és tenir salut. La sort és tenir feina. La sort és tenir diners per poder viure el dia a dia. La sort és agafar un helicòpter i que no caigui. La sort és agafar un helicòpter i que si cau no et passi res. La sort és que d'un accident d'helicòpter només se't trenqui un dit. La sort és que si ets president del Parlament Europeu i dius als que han caigut: " això els passa per anar als toros en helicòpter", no hi hagi periodistes pel voltant. La sort es poder-te abraçar als sobrevivents d'un accident ( tot i que no ho hagin fet). La sort és que no els ha passat això als Andes. Quina sort!